Blat
Soc patidor de mena. Sobretot quan es tracta de l’Espanyol. Després de cinquanta anys de passió perica, n'he vist de tots colors i dos gols de diferència quan entrem en el temps de descompte em sembla un avantatge insuficient. Quan ens xiulen un penal a favor mai no ho celebro. Tot al contrari: m'agafa pànic perquè només penso en l’errada (i RDT, amb la seva mala ratxa recent, me n’ha donat més motius). Els córners en contra els visc com mig gol. I des que hi ha VAR, no celebro els gols propis fins que l’àrbitre no ordena que es faci el servei de centre.
Malgrat aquest tarannà tan nostre (perico patidor és un pleonasme), des de dissabte ja ho tinc clar i no em genera cap problema escriure-ho: la temporada vinent l’Espanyol jugarà a Primera Divisió. “No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat” (no diguis que tens l’ascens a la butxaca fins que les matemàtiques no ho diguin). Doncs jo ja no en tinc cap dubte: dic blat tantes vegades com calgui. Em sobren arguments: els dotze (més un) punts d’avantatge amb l’Almeria quan només se n’han de jugar divuit, les sensacions que transmet l’equip, la superioritat tècnica i física. I, com ha passat els altres quatre cops que hem baixat, la nostra estada a Segona haurà estat ben efímera.
Nou mesos a Segona: un embaràs. I amb una vivència molt semblant (tot i que contrària) a la del descens. Sense viure-ho en directe i sense l’emoció de l’últim minut. La consumació matemàtica només va ser i només serà la confirmació d’una notícia esperada. Viure-ho des de casa i sense l’emoció d’un final d’infart no ens va treure ni tristesa aleshores ni alegria ara. Però ens ho ha fet viure amb un sentiment a mig camí entre la irrealitat i la intimitat. Potser només ha estat un malson amb final feliç. Perquè ja sabem que no ens hem de creure tot el que diuen per televisió. Ho hem viscut des de la nostra bombolla i amb la realitat virtual dels grups i dels missatges de WhatsApp, que han estat més que mai espais d’ajuda mútua. Vam tenir temps per preparar el dol del juliol, i tot i així va ser dolorós. Ara tenim temps per gaudir de l’alegria, però això no ens traurà ni gota d’eufòria.
No n'esperem gaire de l’entorn. Perquè els mateixos que celebren campionats guanyats gràcies a un talonari que confonen amb el talent diran que això nostre no té cap mèrit perquè érem els més rics de Segona. La nostra resposta, el somriure d’íntima felicitat de la missió complerta: perquè ja som on ens toca ser i perquè continuem molestant.
