El bomber decidit a navegar a contracorrent

No hi va haver cap obstacle capaç de frenar la travessia de Dídac Costa. Ni la falta de suport econòmic, ni un llamp ni una inundació al seu vaixell, el One Planet One Ocean, van impedir que completés la Vendée Globe, una regata en solitari per tot el món sense escales ni assistències. 108 dies, 19 hores i 50 minuts després de sortir de Les Sables d’Olonne, a la Bretanya francesa, aquest bomber de professió i regatista d’afició va complir un dels seus somnis després de completar la cursa el 23 de febrer. Ho feia, a més, superant el millor registre que havia firmat, el 1990, el primer guanyador de la prova, el francès Titouan Lamazou (109 dies, 8 hores i 48 minuts).

Costa es convertia, així, en el primer català i el segon espanyol que aconseguia completar una prova coneguda també com l’“Everest de la vela”. Ho va fer, a més, firmant el millor registre estatal, superant els 135 dies, 6 hores i 4 minuts del fins ara únic precedent a Espanya, el basc José Luis Ugarte. “Després d’estar dos anys lluitant per una cosa que era molt incerta i en què tot eren ganes, quan ho aconsegueixes, tot és molta felicitat”, assegurava ahir a l’ARA, minuts després de rebre una càlida i multitudinària benvinguda al port de Barcelona. Allà el van rebre familiars, amics, bombers i un bon grapat d’aficionats que van seguir de prop la seva travessia.

Un camí gens fàcil, ja que la Vendée -“Una barreja d’aventura i competició”, diu-és una de les regates oceàniques més dures que existeixen. Fins a aquest any, només 71 dels 138 participants de les set edicions anteriors havien aconseguit arribar a port. La majoria abandonaven a mig camí. Enguany l’han acabat 18, un rècord absolut, però 11 més van quedar-se pel camí. Això suposa un 38% d’abandonaments, a prop del registre més baix (un 35% el 2004), i lluny del que es va registrar el 2008 (63%).

“No és fàcil acabar-la, hi ha molts factors que no depenen de tu. Per més preparada que tinguis la competició, pots no acabar-la igualment”, corrobora el mateix Costa, que ha hagut de navegar a contracorrent per poder completar la prova. Amb un pressupost reduït (sense patrocinadors, va haver d’afegir als estalvis personals donacions via micromecenatge de més de 500 persones), va veure com un llamp impactava en un pal del vaixell i en malmetia l’electrònica poc abans de la sortida. Després de fer malabarismes amb el seu equip per reparar-ho, una fuita d’aigua va inundar el vaixell i va afectar altres sistemes electrònics que el van obligar a tornar a port i a reprendre la cursa quatre dies més tard del que estava previst. “Pensava que ja se m’havia acabat. Després, en les primeres hores de regata només pensava a navegar i que tot fos al seu lloc”, recorda. Al mar no hi ha descans en el que, més que una competició esportiva, és una lluita per sobreviure. “Encara que no tots els dies són de tempesta, i n’hi ha de més tranquils, el cap no acaba de descansar ni de desconnectar mai”, exposa. Tampoc hi ha horaris, malgrat que és necessari seguir algunes rutines: “El que mana és que el vaixell navegui, i la meteorologia. T’adaptes a això i fas algunes coses: mous i ajustes les veles per navegar bé; et descarregues uns arxius de méteo de vent per saber quina és la millor ruta; controles si hi ha avaries; comuniques tot el que va passant com pots, ja que enviar fotos i vídeos des d’allà no és fàcil, i mires de menjar i dormir”. Són precisament les rutines més domèstiques, precisament, les que més trobava a faltar: “Menjar en una taula, dutxar-me en un lloc que no sigui amb una galleda o dormir en un llit diverses hores”.

Superats els problemes econòmics, tècnics i el dur clima dels mars del sud (on és més difícil rebre ajuda en cas d’urgència), Costa ja mira pròxims horitzons: la Barcelona World Race del 2018 i poder dedicar-se a temps complet a les regates, més que una afició.

Més continguts de