02/05/2012

Una bona història

2 min
Josep Guardiola i Puyol van estirar les orelles a Alves i Thiago per una celebració poc adient, la del cinquè gol al camp del Rayo.

Els mals llibres d'història parlaran només dels èxits del Barça de Pep Guardiola. Explicaran amb molts detalls les gestes d'un equip que ha marcat una època, recordaran la quantitat de títols aconseguits i descriuran el joc sublim que va convertir el Barça en el referent indiscutible del futbol mundial durant quatre temporades. I res més. Els bons llibres d'història, en canvi, aniran molt més enllà. No s'oblidaran de com va saber perdre un equip acostumat a col·leccionar títols, insistiran en els discursos de l'entrenador i de la majoria de jugadors després de les patacades, parlaran de respecte i d'esportivitat i d'una plantilla que gairebé sempre sabia guanyar.

Només alguns jugadors del Barça actual tenen actituds que no són dignes del millor equip de la història del futbol. El famós ball de Dani Alves i Thiago Alcántara a Vallecas va ser de vergonya aliena. Sort que Carles Puyol i Pep Guardiola van tallar d'arrel les bestieses d'uns futbolistes excel·lents que de tant en tant queden en evidència. Quan estàs guanyant de pallissa, el mínim que pots fer és celebrar els gols que van caient un darrere l'altre amb una mica de discreció o simplement amb normalitat: abraçades amb els companys, somriures, cops de complicitat al cul de qui t'ha ajudat a fer gol i a defensar. No es pot anar pel món recreant-te en la teva sort i ballant a casa de qui està en una situació tan delicada.

Els bons llibres d'història destacaran que Pep Guardiola va construir un equip guanyador, que jugava a futbol com els àngels i que a més no tolerava que alguns dels seus futbolistes es comportessin com uns cretins. El partit contra el Rayo és simbòlic per dues raons: perquè amb la Lliga perduda el Barça va demostrar un altre cop que no perd l'amor propi i l'orgull, i per l'esbroncada pública de Guardiola a Thiago Alcántara i Dani Alves a la sala de premsa.

Mentre el Reial Madrid perd una darrere l'altra les oportunitats de recuperar una mica de dignitat esportiva (la valoració que va fer Aitor Karanka del comiat de Josep Guardiola va ser patètica i mesquina alhora), el Barça continua demostrant que el seu comportament fora dels camps no és una façana per enganyar els aficionats, que no és fruit de la falsa modèstia o de la capacitat interpretativa del tècnic i els jugadors, sinó que respon a una manera innegociable d'entendre l'esport de competició. Un èxit que no té trofeu però que espero que els historiadors destaquin a les seves obres.

stats