M’agrada anar arran de tot. M’agraden els límits. Acostar-me a les fronteres. Explorar els territoris. Travessar-los o no ja ho decidirem més tard. Tinc un amic que sempre que anava a trobar-lo amb un dubte existencial laberíntic (com ho són tots, si no, ¿com hauria proliferat la filosofia?) em contestava: “ No cruzaremos el río hasta que lleguemos al puente ”. Ras i curt. Pas a pas. El mític partit a partit. Les coses (els equips) es construeixen a poc a poc, encara que avui sembli que tot sigui fàcil, accessible en un clic, directe, lluminós, clarificador, amb decisions tan simples com un like.

Un equip és un cúmul de coincidències. Primer de tot, és un grup humà. Això vol dir un milió de combinacions possibles. Perquè no parlem només de les jugadores i de les coreografies que hem d’executar a la pista, parlem de la construcció d’un organisme viu que sigui capaç de posar-se d’acord, de remar en la mateixa direcció durant -posem- els vuit mesos que dura la lliga, que sàpiga sobreposar-se a adversitats (derrotes, lesions...) en comú i individualment, i que després sigui competitiu (que d’això es tracta el nostre món, en definitiva), o sigui, que tingui la capacitat d’anar a buscar els seus propis límits.

El meu món, el del bàsquet, està limitat per unes regles, com tots els mons. Jo tenia un entrenador francès que sempre deia que el bàsquet és timing i spacing. Temps i espai. Quasi sembla una obvietat, però a vegades buscar la simplicitat pot resultar una filigrana. I dins d’aquests conceptes, podem improvisar. Ningú li va dir al Miles com havia de fer sonar la seva trompeta, els seus límits eren la capacitat dels seus pulmons, potser.

Viure arran de les línies: fora de banda, tres punts o dos, camp enrere, zona...

Viure arran del temps: 24 segons de possessió, 3 segons dins de la zona, 16 per travessar el camp, 1 minut de temps mort per aclarir dubtes i recuperar l’alè.

Viure arran del cercle: cistella o no, suspens gravitatori, dins o fora, like o no like, en definitiva.

Però jo vull viure arran de les arrels perquè són la mare de totes les coses. Les arrels dels arbres que subjecten la terra que trepitgem, les arrels de la família que et diuen d’on vens, les arrels que tu t’inventes quan ets lluny perquè la vida faci olor de casa, els milers d’anades i vingudes de la pilota entre les nostres mans que teixeixen camins i esgarrapen límits. Jo boto/voto per les arrels. Perquè si la base és sòlida, si l’objectiu és clar, sempre podrem tornar a començar l’aventura.