El campió s’ennuega amb el caos de Roma

El Barça domina el joc i s’avança a l’Olímpic però s’hi deixa un punt per culpa d’un gol prodigiós de Florenzi i de la resistència italiana a la segona part (1-1)

Roma li va girar l’esquena al Barça. L’estadi de les rialles del 2009 es va convertir en l’escenari de les ganyotes per a un campió tan ambiciós que empata al camp més complicat del seu grup i marxa amb cara de pomes agres (1-1). Malgrat dominar el joc i fer mèrits per endur-se el triomf, l’equip de Luis Enrique no va poder acabar de superar un Roma que amb el pas dels minuts va convertir un partit en un acte de fe, defensant amb l’ànima per pispar un punt a un Barça formalment atractiu, però un pèl desafortunat.

Bruno Conti, campió del món el 1982 i llegenda del Roma, arribava a l’Estadi Olímpic amb ulleres de sol i saludant els aficionats. “Avui guanyem, Bruno?”, li van preguntar. I ell, sincer, va respondre: “Si algú segresta Messi abans de l’inici, potser sí”. La Champions tornava a Roma i el Barça tornava a la ciutat de la tercera Champions. Però a la caòtica capital italiana ningú donava un ral pels seus. Tothom creia impossible el que va acabar passant: que s’empataria. El subcampió de la lliga italiana va sortir al terreny de joc modificant la seva manera de jugar i posant estampes a totes les capelles amb verges de la ciutat, que no són poques. I resant per tenir un bon dia i esgarrapar un empat. Contra el Barça calen miracles, i Florenzi va viure el seu quan va fer el gol de l’empat amb un xut prodigiós que va sorprendre Ter Stegen. Només un instant de rauxa d’un romà aconseguia aturar el ritme dels homes de Luis Enrique, encaparrats a acabar aquesta Lliga de Campions que començava a Itàlia una mica més al nord: a San Siro.

El Barça, llampant de blau elèctric i amb Jérémy Mathieu al lloc de Javier Mascherano per tenir més centímetres i lluitar contra l’esquena inacabable de Dzeko, va passar-se tot el partit jugant al terreny de joc rival, tocant la pilota, acaronant-la, buscant la manera de crear uns forats aparentment inexistents, ja que els homes de Rudi García es tancaven en dues línies juntes, agafant-se de les mans, per esperar els atacs de la millor davantera del món. Messi, omnipresent, es va vestir de director d’orquestra, es va multiplicar i va posar sobre la taula tot el seu arsenal de trucs: canvis de ritme, xuts llunyans o assistències. Inicialment, la idea del Roma era fer córrer el Barça cap a la seva porteria, per generar-li inseguretat. Dzeko va caçar dues pilotes i Salah va posar a prova Jordi Alba en un duel de velocistes, però de mica en mica el Roma es va anar fent petit, espantat pel ritme de pilota del Barça. A la verticalitat romana el campió d’Europa hi responia amb toc i coralitat.

La història del partit, però, era saber quant trigaria el Barça a aprofitar una ocasió per marcar. L’encarregat de fer-ho va ser Suárez, lluitador com sempre, que va rematar de cap a tot just deu centímetres de la línia de gol una centrada de Rakitic en què el Roma reclamava una possible falta anterior de Messi sobre Digne. La lògica s’imposava. El talent dominava. El millor somreia i el Roma es resignava a la seva condició de víctima, colpejat. Però Roma és una ciutat irracional on discutir és un art. I quan Suárez va rebre un penal clar de Szczesny, el porter polonès, i s’hi va encarar, l’orgull local va despertar una mica. Suárez va passar a ser xiulat en cada jugada i Florenzi es va inventar el gol de la seva vida quan feia segles que un jugador local no creuava la línia del mig del camp.

Raó contra rauxa

El gol va acabar de donar ales a un equip que durant els últims minuts va atrevir-se a rondar una mica la porteria d’un Ter Stegen desafortunat, ja que s’ha trobat, en pocs partits, amb dos canoners com San José i Florenzi.

El Barça, lluitant contra un rival condemnat a un acte de fe, va seguir jugant tal com ho sap fer, amb arguments tangibles. La segona part va ser un monòleg en què potser va faltar una miqueta més de ritme en atac, ja que Neymar estava massa cansat i Suárez eclipsat. El partit, jugat en una sola porteria, va anar entrant de mica en mica en el terreny dels nervis. De sobte el Roma s’adonava que l’empat podia ser una realitat, i el Barça que un equip inferior li podia pispar dos punts lluitant cada pilota com si fos l’última. Alguns futbolistes van lluitar tant que Suárez va lesionar Szczesny trepitjant-li un dit i Nainggolan va treure la destral i va lesionar un Rafinha que feia només 15 segons que era sobre el terreny de joc. Havia entrat per Rakitic, per estimular l’atac català, i tot just un minut més tard era substituït per Mascherano.

Colpejat per l’adversitat però aplaudit per l’afició local en record del seu any a Roma, Luis Enrique va avançar la posició d’un Jordi Alba sempre elèctric i va situar Mathieu, que va fer un gran partit, en un lateral. L’entorn, però, era cada cop més hostil. La xafogor, un rival crescut i el cansament esdevenien nous maldecaps per a un Barça que cada vegada se sentia més incòmode. Messi va inventar-se un xut al travesser fent malabarismes i la defensa va evitar el gol del triomf a Alba en l’últim segon, però el campió no va saber convertir el domini en gols en una segona part frustrant en què el Roma va deixar clar al Barça que per convertir-se en el primer equip des del Milan del 1990 que revalida el títol haurà de suar la cansalada.

Messi no va ser segrestat, tal com es bromejava abans del partit, però va quedar-se sense marcar en el seu partit 100 a la Lliga de Campions. I el Barça segueix sense derrotar en partit oficial el Roma després de tres enfrontaments. L’equip de García va celebrar el final com si el cel s’hagués obert i els hagués caigut un punt sagrat. Per al Barça empatar sempre és poc. La cara de frustració i mal humor dels campions va convertir-se en un avís per a navegants per al Bayer i el Bate. Els tocarà pagar els plats trencats.