HISTÒRIES DEL MUNDIAL

La carnissera que ha arribat a dirigir una selecció

Desiree Ellis va perdre la feina el dia que va debutar amb la selecció de Sud-àfrica

Va ser un dels dies més bonics de la seva vida, però també va ser el dia que va perdre la feina. El 30 de maig del 1993 Desiree Ellis, amb 30 anys, va ser titular en el primer partit de la història de la selecció femenina de Sud-àfrica. Abans, entre l’apartheid i el masclisme, no havia existit cap selecció. Però un cop Mandela va sortir de la presó, el 1990, tot va començar a canviar i algunes valentes com Ellis van començar a reivindicar poder jugar. Després d’anys lluitant, picant portes i negociant, el 30 de maig del 1993 la primera selecció sud-africana va golejar per 14-0 la modesta Swazilàndia.

Aquell mateix dia Desiree Ellis va perdre la feina. Filla de Ciutat del Cap, va haver de demanar permís a la feina per poder jugar a Johannesburg, més de 1.200 km al nord-est. I el viatge l’havia de fer per carretera amb transport públic, més de 14 hores per creuar un país que vivia anys complicats, amb milers de morts en baralles entre grups polítics rivals. La Desiree treballava en una carnisseria, on s’ocupava de barrejar la carn amb espècies. Va prometre que arribaria a temps per treballar l’endemà del partit, però no va poder complir la seva paraula, ja que l’autobús es va avariar. Quan va poder arribar a Ciutat del Cap, a la carnisseria a pocs els va importar que la seva empleada fos una jugadora internacional. La van fer fora. “Van ser anys complicats. Durant tres anys no vaig tenir feina estable, i em buscava la vida. Com tants sud-africans havia de passar moltes hores en un bus per anar al barri on intentava guanyar diners venent coses porta a porta. Normalment no venia res i tornava a casa amb la panxa buida”, recordava.

La Desiree, actualment, és la seleccionadora sud-africana, una de les seccions que han debutat aquest any en una fase final. Les banyana banyana, com són conegudes, han plantat cara a un dels grups més durs del Mundial, amb Espanya, la Xina i Alemanya, i han queat eliminades. Però per a la Desiree és una etapa més en un llarg camí. “Arribar aquí és part d’un recorregut que ens portarà més endavant. Ningú apostava per nosaltres. Al nostre país sempre sol passar, ningú aposta per les dones fins que demostrem que ho podem fer, des de la Miriam Makeba fins a la Caster Semenyia”, deia fa poc citant una de les cantants més famoses del país i Semenya, l’atleta que lluita als jutjats per competir amb normalitat, ja que molts no volen que ho faci perquè consideren que el seu cos té un nivell de testosterona més alt del normal en una dona.

Ellis, que ara té 53 anys, es va criar en un barri modest de Ciutat del Cap, Salt River, on jugava a futbol amb els seus cosins. “Tots els nens deien que jo no podia jugar amb ells, així que havia de fer gols per demostrar que podia”, explica. Quan va caure l’apartheid, va ser una de les dones més actives reivindicant una selecció, en la qual jugaria dels 30 als 39 anys, com a capitana. Uns anys en què va malviure, sense feina i sense recursos, però no va defallir. Gràcies a la gent que va conèixer amb el futbol, va trobar feina en una agència de notícies. Amb el pas dels anys, va passar a treballar per a la federació de futbol, on es va formar com a entrenadora. En els últims anys ha sigut comentarista de televisió, analitzant tant partits masculins com femenins. I ha liderat la selecció fins la participació al seu primer Mundial.

A França, les jugadores s’han fet famoses per arribar als estadis cantant, però la Desiree recorda: “Al nostre país la música és identitat. En moltes feines es comença la jornada laboral cantant”. Amb una selecció amb negres i blanques, i diferents llengües, l’idioma en comú és la pilota que va canviar la vida de la Desiree.

Més continguts de