AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR...

Un cementiri d’elefants al Camp Nou

El cas Navarro remet al d'altres esportistes o tècnics que han trobat acomodament dins l’entitat

Joan Carles Navarro ja és història. La seva samarreta quedarà penjada al Palau, i el seu nom ja és el d’una llegenda allunyada de les pistes. No pas del club. Seguirà vinculat al Barça per instruir els més joves. El temps dirà si el seu talent innat sobre el parquet li servirà també per formar jugadors. Com a mínim, en el cas de l’escorta de Sant Feliu, no hi ha cap dubte que es mereix l’oportunitat de seguir lligat al Barça, perquè es tracta del jugador de bàsquet més important del Palau dels últims trenta anys. Amb el permís dels efímers Pau Gasol i Dejan Bodiroga.

El cas Navarro -no entraré en valoracions de com ha gestionat l’adeu el Barça- remet, però, al de molts altres esportistes o tècnics que han trobat un acomodament dins l’entitat després d’acabar la seva carrera. Situacions similars a les que han viscut treballadors qualificats que han sigut recol·locats després de ser cessats. N’hi ha casos a cabassos. Unes gegants portes giratòries. En un club com el Barça hi ha molts favors que s’han de pagar. Herències d’eleccions o amistats que s’han de cuidar. I sempre és més fàcil fer-ho quan els diners no són teus. Tot i que des dels despatxos nobles sempre es remarca que el Barça hauria de funcionar com una gran multinacional, en aquestes coses aquesta visió empresarial es deixa al marge. Passa ara, passava abans.

Compte amb això de donar cabuda a tothom. Hi ha el perill no només d’incrementar desmesuradament la nòmina de personal -a base de duplicar càrrecs innecessàriament o crear-ne altres d’inoperants-, sinó també de perdre competitivitat. Esclar que primer s’ha de mirar a casa, però que l’amiguisme o el romanticisme, tant se val, no ens facin oblidar que molts cops hi ha gent molt preparada a fora, amb currículums i vivències inigualables per gent que no ha sortit mai de les Corts. I, m’anticipo a alguns, no és una situació comparable a exigir que el primer equip estigui ple de futbolistes del planter. La Masia és la millor escola de futbol, però el Barça mai podrà ser la millor universitat per formar els millors metges, entrenadors, directors generals, gurus del màrqueting o advocats. El Barça és el que és. L’equilibri entre una cosa i una altra, entre nodrir-se del talent propi i caçar a fora, no és gens fàcil. Ara bé, per a un projecte com el de Bartomeu, que pretén precisament que el club formi el talent que necessita en moltes i diverses àrees, és bàsic aconseguir-ho. Com alguns apunten dins del mateix Barça des de fa anys, anar sumant gent al Barça Innovation Hub, a La Masia o a qualsevol altra nova àrea amb nom anglosaxó pot acabar sent un problema si no es fa amb sentit. I amb mesura. Llarga vida als herois, sempre. Convertir el Barça en un cementiri d’elefants, mai.

Etiquetes

Més continguts de