06/06/2016

Les cent vides diferents de Muhammad Ali

5 min
Muhammad Ali en una imatge del 1974, preparant el combat contra George Foreman de Kinshasa.

BarcelonaPalm Beach, 2005. Donald Trump es casava amb la model eslovena Melania Knauss a l’església episcopal d’aquesta ciutat de Florida davant de 450 convidats. A les primeres files, Hillary Clinton acompanyava el seu marit Bill sense imaginar que serien rivals en la lluita per arribar a la Casa Blanca. I ben a prop, Muhammad Ali. “Era un bon amic, de les persones més carinyoses del món”, va afirmar el candidat republicà a presidir els Estats Units en saber la notícia de la mort d’Ali. “He pensat molt en ell quan estava esgotat en campanya. Mai m’he rendit, com ell”, va afegir Trump, conegut pels atacs racistes i la voluntat de tancar la porta dels Estats Units als musulmans. I malgrat tot, era amic d’Ali: un negre musulmà.

“Ali no és fàcil d’entendre. Tothom se l’ha fet seu al final d’una vida en què tothom el va estimar... però també el va odiar una mica”, diu el biògraf Thomas Hauser. El 1971, Ali va tornar als rings després d’haver sigut sancionat per haver-se negat a fer el servei militar. “Al Vietcong ningú m’ha dit mai negrot, no tinc res en contra del Vietcong”, afirmava per explicar per què es negava a lluitar al Vietnam. Ali s’havia convertit a l’islam i es feia dir Muhammad Ali renegant del seu nom familiar, Cassius Clay, com feien molts joves negres, que consideraven que eren noms imposats pels esclavistes. Sancionat, Ali va perdre el títol de campió del món i va barallar-se amb la premsa, que seguia anomenant-lo Cassius Clay. El gran campió es va convertir en l’enemic públic de l’Amèrica conservadora. Un cop perdonat, va tornar als quadrilàters en el Combat del Segle, el primer duel de la història entre dos campions de pesos pesants que mai havien perdut. Però va ser derrotat en 15 assalts per Joe Frazier. Al públic hi havia un jove Donald Trump. “Ningú podrà oblidar l’electricitat d’aquell combat que va provocar atacs de cor”, ha dit Trump, recordant com, efectivament, un espectador va morir després de patir un atac de cor. Amb els anys, Trump va organitzar combats als seus casinos i va fer amistat amb Muhammad Ali. Només va allunyar-los l’anunci de la intenció de tancar la porta als musulmans d’un Trump convertit ja en candidat. Abans de morir, Ali va emetre un comunicat en què criticava aquesta idea, però sense anomenar l’empresari. “No tinc la sensació que fos una crítica a la meva persona”, s’ha limitat a dir Trump.

“Sense Muhammad Ali no hauria arribat a la Casa Blanca”, deia per la seva banda Barack Obama, que es va sumar així a la llista de personatges que han lloat en algun moment Ali, formada per persones tan diferents com Trump, Fidel Castro, Saddam Hussein -el boxejador va negociar l’alliberament de 15 ostatges nord-americans a l’Iraq el 1990-, Joan Pau II o Iàsser Arafat, a qui va conèixer en un camp de refugiats palestins a Beirut durant els anys 70. Al seu funeral, aquest divendres a Louisville, Bill Clinton farà un dels discursos.

Ali durant el combat mític contra Foreman

La cerimònia es farà a la ciutat on va començar tot. “Va néixer en un entorn racista en una època dura. Ell recordava que no el van deixar comprar una beguda per ser negre. I, sobretot, l’assassinat del jove negre Emmett Till, el 1955”, explica Hauser. Till, un noi de 14 anys de Chicago, va passar un estiu a Money, una ciutat de l’estat de Mississipí, on va parlar amb una dona blanca de 21 anys casada. Uns dies després, els familiars de la dona van torturar i assassinar el nen. El cas va produir un fort impacte en Ali, que tenia 13 anys. “Els cops rebuts quan era nen el van marcar”, diu Hauser. El pare era un home que bevia massa i parlava als fills de Marcus Garvey, l’editor jamaicà que va lluitar pels drets dels negres reivindicant que havien de tornar a l’Àfrica. Ali no podia fugir del racisme. Així que el va derrotar.

De fet, Ali, com deia Garvey, va tornar molts cops a l’Àfrica, i va quedar profundament marcat pel viatge que va fer el 1964 a Ghana, Nigèria i Egipte. “Sóc africà i el meu nom és Muhammad Ali”, va dir el primer dia que va trepitjar l’Àfrica, convidat pel pare de la independència ghanesa i gran defensor del panafricanisme, Kwame Nkrumah. Aquell viatge, però, també el feia amb els diners de la Nació de l’Islam, l’organització en què va començar a militar. “Elijah Muhammad, el cap de la Nació de l’Islam, controlava Ali i el va portar a cometre moltes errades”, defensava Drew Brown, que va ser entrenador seu. La Nació de l’Islam, a diferència de Luther King, renegava dels Estats Units, i Elijah Muhammad afirmava que els blancs eren “fills del dimoni”. Aconsellat per Elijah Muhammad, Ali va arribar a fer una xerrada davant de membres del Ku Klux Klan per defensar que “els negres s’han de casar amb les negres, els blancs amb les blanques, tal com les àligues van amb les àligues, i els coloms, amb els coloms”. En recordar aquesta xerrada, Ali explicava que els membres del clan racista el van aplaudir. Ells també defensaven la segregació.

Muhammad Ali i Malcolm X

Durant molts anys Ali va defensar la separació racial en lloc de la integració, separant-se de Martin Luther King, primer, i de Malcolm X, amb qui havia compartit militància a la Nació de l’Islam, després. Molts líders afroamericans es van escandalitzar en veure que era Ali qui atacava Frazier amb insults racistes com goril·la o oncle Tom. “No hi ha res pitjor que un negre dient-li oncle Tom a un altre negre. L’oncle Tom era el negre obedient que fa allò que els blancs li diuen”, va dir el líder dels drets civils Julian Bond. I Frazier, malgrat tenir representants blancs, va fer tant o més que Ali pels drets dels negres. “Va demanar-me perdó pels atacs just després del combat. Vull pensar que era una manera de motivar-se, de fer-me mal abans de lluitar. Però aquells pecats els està pagant ara de gran”, va dir Frazier abans de morir, en referència al Parkinson que patia Muhammad Ali.

“Perdonem els pecats d’Ali, ja que veiem en ell un nen. Un nen amb excessos, amb errades, fill d’una època dura. Els arcs de Sant Martí neixen de les tempestes”, argumenta un altre biògraf, Dave Kindred. Segons l’humorista Dick Gregory, “Ali va viure moltes vides en una mateixa vida”. I afegia: “No seria just recordar les errades, perquè no era fàcil ser Ali: el noi negre que decideix fer el seu camí. Sí, va cometre errades, però va ser el primer que va adonar-se’n”. Si de jove va intentar amagar que el seu primer gran entrenador havia sigut blanc o renegava de les paraules que va dir a un periodista soviètic defensant els Estats Units el 1960, un cop retirat va defensar la integració racial, va donar suport a Barack Obama i va admetre haver-se equivocat amb Frazier: “El segon boxejador més gran de tots els temps, per darrere meu”, va dir per definir-lo.

El 1974, poc després de guanyar el famós Rumble in the Jungle a Kinshasa contra Foreman, Ali ja havia trepitjat per primer cop la Casa Blanca, convidat per Gerald Ford. Els Estats Units comencen a fer les paus amb un home que va viure com va combatre: guàrdia baixa, per rebre cops, per donar-los encara més forts. Un home que, amb el temps, va valorar fer amics. Encara que fossin persones tan diferents com els Clinton i Trump.

stats