LONDRESLes cerimònies d'inauguració dels Jocs Olímpics són espots publicitaris gegantins amb què les ciutats es presenten i s'expliquen davant del món. El que no mostren, per tant, resulta tan revelador com el que exhibeixen. En aquest sentit, la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 va ser paradigmàtica. D'una banda, era evident que no es podia preparar un muntatge basat en la personalitat de Barcelona com a capital de Catalunya: no era el moment ni el lloc per a una reivindicació d'aquesta naturalesa, i les crítiques haurien estat nombroses i furibundes (i no haurien vingut només de Madrid). De l'altra, hauria estat nacionalment suïcida (i una tergiversació de la realitat) oferir un espectacle on Barcelona lluís com una gran ciutat espanyola, amb les seves particularitats curioses i respectables, però sense una veritable i potent singularitat identitària.
Intel·ligentment, es va optar per muntar una cerimònia centrada en la condició mediterrània de la ciutat. La inundació de creativitat amb què la Fura dels Baus va desbordar l'Estadi Olímpic va deixar clar que Barcelona és filla d'una tradició antiga i perdurable: la mateixa que va donar origen a la civilització occidental, a la polis i a una concepció aventurera, a vegades tràgica però sempre apassionada, de la vida. Coherent amb aquesta idea global, el tumultuós espectacle de la Fura va ser una explosió de vitalisme solar, entre al·legòric i èpic, totalment antirealista. Tanmateix, el que s'hi va veure es corresponia amb la identitat de la ciutat contemporània.
La Xina imparable
No es pot dir el mateix de la cerimònia inaugural de Pequín 2008. Les autoritats xineses es van prendre aquells Jocs com una oportunitat per demostrar al món el seu poder de superpotència imparable. La cerimònia, la més cara de la història, va ser majestuosa. La morterada de diners que s'hi van abocar van cristal·litzar en un espectacle indescriptible de llums, música i colors; de multituds movent-se amb una precisió estilitzada i perfecta. El desplegament tecnològic, prodigiós, va deixar més d'una imatge per a la posteritat.
Higienitzada de qualsevol incomoditat històrica i/o sociopolítica, tot el que es va veure a la cerimònia va estar al servei d'un relat nacional centrat en una Xina arcaica, irreal, de tons gairebé mítics, sense cap relació amb la problemàtica realitat de la Xina d'avui. Tot i que va ser una cerimònia difícil de superar, vibrant i hipnòtica, vista des de la distància resulta significativament artificiosa. Fins i tot fa una certa mala espina. Tens la sensació que t'estan intentant vendre la moto. La visió d'una massa de gent ballant, tocant el timbal o movent-se de manera uniforme i mecànica -encara que sigui formant part d'un embolcall tan seductor- delata que la cerimònia de Pequín va ser, com no podia ser d'una altra manera, la concreció en forma de multimilionària superproducció olímpica del discurs oficialista (triomfal amb trampes) del Partit Comunista Xinès.
La fastuositat de Pequín 2008 ha estat un núvol negre sobre els caps dels organitzadors de Londres. Tothom sabia que no tenia sentit provar de superar-los en grandiositat. De manera que Danny Boyle va agafar el bou per les banyes per superar-los en autenticitat.
Només els països i les ciutats que estan molt segurs d'ells mateixos es poden permetre el luxe de mostrar-se tal com són. Això és el que han fet Londres i la Gran Bretanya. Contra l'asèpsia sociohistòrica de Pequín, Londres ha exhibit sense manies la seva història turbulenta: l'esfondrament del món rural, l'aparició violenta de les fàbriques, els pagesos desplaçats, els obrers bruts, la lluita de classes, les sufragistes exigint els seus drets... (Llàstima que amb el colonialisme no s'hi hagin atrevit.) A més, tot el que Pequín va tenir d'èpica i de poesia sublim, Londres ho ha tingut d'irreverència i d'aquella imperfecció entranyable i esbojarrada pròpia dels musicals i les comèdies. Ben especiada per tota mena de referències a la cultura popular de masses (Bond, Mr. Bean, les soap operas , el pop rock), la jugada ha sortit rodona. Fins i tot han aconseguit l'impensable: desfermar l'eufòria pels Jocs entre els londinencs.
