Un club convertit en un símbol nacionalista grec

L’Apoel s’identifica amb la dreta de Xipre

El 1955 Michali Karaolis, un soci de l’Apoel, va assassinar un policia al mig del carrer. Pocs dies després va ser detingut per ser militant de l’EOKA, una organització armada que intentava expulsar els britànics de l’illa. Karaolis va ser executat i el seu rostre encara es pot veure en algunes banderes dels aficionats del seu club, ja que a Xipre esport i política mantenen una relació més estreta que a Catalunya. I l’Apoel, rival del Barça, és la punta de llança del nacionalisme grec a l’illa.

Xipre era britànica quan el 1926 un grup de joves nacionalistes grecs de Nicòsia van fundar l’Apoel, una sigla que vol dir “Club Atlètic de Futbol dels Grecs de Nicòsia”. Ja des del seu naixement, l’Apoel es declarava grec per diferenciar-se de la comunitat turca, i els seus socis reclamaven unir Xipre amb Grècia en un sol estat, una unió coneguda com a enosis. Després d’anys de violència, la comunitat internacional va donar la independència a Xipre el 1960. Els grecs xipriotes, però, seguien somiant unir-se amb Grècia, cosa que provocava tensions amb la minoria turca. El 1974 l’exèrcit turc va ocupar el nord de l’illa i Xipre va quedar dividida en dos. La nova frontera passava pel mig de Nicòsia: en una banda, un estat independent on molts preferirien no ser independents i ser grecs; a l’altra, la República Turca de Xipre del Nord, un estat no reconegut per ningú.


Convertit en una anomalia política, Xipre és un país de símbols. L’Apoel, per exemple, va veure com el 1948 molts socis abandonaven el club i fundaven un nou equip molestos pel suport de la directiva al govern grec durant la guerra civil contra els comunistes. Així es va fundar l’Omonia, l’etern rival de l’Apoel. L’Apoel va deixar de ser només un club grec per passar a ser un club de grecs de dretes. I l’Omonia, el club de la gent d’esquerres. Encara avui el derbi és un dels més calents d’Europa, amb dues masses socials polaritzades. “Els derbis són una bogeria. Els aficionats et collen moltíssim perquè no fallis”, admet Urko Pardo, porter de l’Apoel, un club que va arribar a participar dos anys a la lliga grega als anys 70, quan el govern militar grec va incloure en el seu torneig el campió de Xipre malgrat la desautorització de la UEFA. Era una manera de reivindicar aquesta enosis que els aficionats de l’Apoel encara reclamen. Al Camp Nou els radicals del club segur que mostraran banderes gregues. En partits de lliga s’han vist banderes del grup d’extrema dreta grec Alba Daurada i el 2011 radicals de l’Apoel van visitar Auschwitz abans d’un partit a Cracòvia, cosa que va provocar un escàndol perquè portaven símbols nazis.

La millor època

L’Apoel, propietat de l’empresari Prodromos Petrides des de l’any 2001, viu els millors anys de la seva història gràcies a la legislació del govern de Xipre, que li permet fitxar jugadors estrangers. “No es cobra malament i és un bon destí. A l’equip tenim més estrangers que jugadors locals”, admet Pardo. El lateral Antoniades i l’extrem Charalambides solen ser els únics xipriotes titulars en un equip ple de brasilers i portuguesos. L’Apoel ha guanyat quatre de les últimes sis lligues i va arribar als quarts de final de la Champions el 2012.


L'Apoel pot jugar amb un 4-4-2 o amb un 4-2-3-1. Cal veure el paper de John Arne Riise, el darrer fitxatge del club. Normalment, el porter és Urko Pardo, format al Barça B i amb passat al Sabadell. Els defenses centrals, dos brasilers amb experiència, contundents però lents: Carlao, exjugador del Corinthians, i Joao Guilherme, amb passat a Portugal. Al mig del camp mana Nuno Morais, un portuguès que va arribar a ser fitxat pel Chelsea de Mourinho, on no va triomfar. L'acompanya el brasiler Vinicius, un jugador de tall físic.

La referència ofensiva és l'internacional irlandès Sheridan, exjugador del Celtic, alt però amb prou bon joc amb els peus. Però un davanter que necessita jugar prop de la porteria rival. L'acompanya l'argentí De Vincenti, un noi que va arribar molt jove a Grècia.