Quan a Josep Guardiola li van preguntar en la roda de premsa de Minsk sobre si li agradaria que s'acabés la divisió històrica que hi ha en el barcelonisme, va respondre: "Forma part de la nostra manera de ser. El problema és so cio lògic d'aquesta casa, i també és la nostra força". Però, des de quan hi ha aquesta divisió? ¿Es poden definir els bàndols? Són preguntes sense respostes concretes, ja que en funció de qui explica la història situa el punt d'ignició abans o després.
Per alguns, la divisió profunda la crea l'Elefant Blau -en què hi havia Joan Laporta- amb la moció de censura presentada contra Josep Lluís Núñez el 1998, i, de fet, afirmen que tot el que està passant ara als jutjats és conseqüència d'aquell desafiament de Laporta a Núñez. Però per d'altres la moció de censura del 1998 va ser una batalla més -dura i crua- d'una guerra que va començar abans, concretament en les eleccions que el 1978 va guanyar Núñez. Aquest empresari de la construcció va voler desa fiar els últims presidents del Barça que tenien un marcat to catalanista, a pesar d'estar encara dins el franquisme -Raimon Carrasco, Agustí Montal i Narcís de Carreres- i va guanyar la votació del 1978 per menys de mil vots sobre Ferran Ariño, el candidat continuïsta. El tercer candidat, Nicolau Casaus, també va treure molts vots, i per molta gent va dividir el vot catalanista i va permetre la victòria de Núñez. A més, Casaus en campanya sempre va dir que no pactaria amb Núñez i va acabar sent vicepresident des del 1978 fins al 1999. Per als catalanistes del Barça, Núñez era una rara avis, un estrany que no mereixia l'honor de ser president i que a més es va saltar la tradició no escrita de deixar la presidència al cap de dos mandats -ell se n'hi va estar 22 anys seguits-. En aquests 22 anys Convergència i Unió sempre va intentar ficar la mà al Barça i tornar a posar l'accent catalanista al club, que creien que amb Núñez s'havia perdut, però no se'n van sortir. El cruyffisme agafa força com a corrent quan és acomiadat com a tècnic el 1996, i l'antinuñisme s'hi abraça, fent valer aquella màxima: "Els enemics dels meus enemics són els meus amics". "De la mateixa manera que Rosell i Núñez tenen punts en comú perquè comparteixen enemic " , explica Àlex Santos, periodista i autor de tres llibres sobre la història recent del Barça.
L'origen és el 1953
Hi ha una altra teoria sobre l'origen de la divisió del barcelonisme que el situa molt més enrere, concretament en les eleccions del 1953 entre Francesc Miró Sans i Amat Casajuana. El franquisme no permetia que ningú que no abracés el règim presidís cap institució, i Casajuana era catalanista -tant com se'n podia ser en aquella època-. Hi havia cartells per Barcelona amb aquest lema: "Si votes aquest mussol cantarà el Cara al sol , i si votes Casajuana ballaràs una sardana". Expliquen que va guanyar Miró Sans amb tupinada, i que aquí van néixer els dos bàndols, que amb els temps han anat deixant de ser blanc o negre i han anat guanyat riquesa de grisos.
