La complexitat d’anar i tornar de l’Olimp

Barcelona“De Rio? En recordo la meva cursa, els últims metres tan espectaculars”. Marcus Walz encara “al·lucina” quan fa memòria i pensa avui, un any després de la cerimònia d’obertura, en els instants abans de penjar-se l’or en la modalitat K1 1.000 metres de piragüisme als Jocs Olímpics del 2016. Era el moment de la glòria, de la celebració i dels focus, allunyats permanentment del seu i de la resta d’esports (mediàticament) minoritaris. “Va ser una animalada. No estem acostumats a ser els protagonistes. Mai havia sentit una atenció mediàtica tan gran. Jo vaig competir al migdia, i vaig estar tota la tarda, sense exagerar, atenent els mitjans”, comenta el mallorquí de 22 anys nascut a Oxford.

És una de les fotografies que no es veuen, la de l’altra gestió de l’escenari. Aquesta pressió, la posterior i la prèvia, totalment superficial, també formen part de la cita. “Vaig arribar a passar-ho malament”, diu Óscar Salguero, que amb només 18 anys va penjar-se l’or paralímpic als 100 metres braça: “Psicològicament va ser dur. Jo em vaig classificar per a la final amb el millor temps, i tothom donava per fet que guanyaria. Això et pressiona. Si no guanyava, què pensaria la gent de mi? Sort que l’ staff va ajudar-me a canalitzar-ho”, apunta. Els entrenadors tranquil·litzen i també pateixen: “Tens molta responsabilitat perquè tens un país darrere”, explica el seleccionador estatal de bàsquet femení Lucas Mondelo, plata davant els Estats Units. El barceloní, humil, relata amb el seu habitual carisma el tarannà d’un vestidor en situacions tan exigents: “El difícil és guanyar si ja has guanyat. I el nostre grup de jugadores té la capacitat de saber reinventar-se i mantenir-se al podi. Si no treballem al màxim, amb els rols ben distribuïts, podem perdre contra qualsevol”, analitza.

Els esportistes són els primers interessats a guanyar. A vegades, però, el desig, innegociable, muta en obsessió. “Hem de gestionar la nostra pròpia pressió. Hi ha molts factors que se t’escapen i no és senzill entendre-ho. Va ser el que vaig aconseguir el dia de la cursa: no pensar en res, no escoltar-me, funcionar com un robot”, apunta Elena Congost. L’atleta, or paralímpic en marató -el primer de la història espanyola-, assegura que l’èxit et reconcilia amb “la feina i les llàgrimes que hi ha darrere”. “Va ser complir el somni de la meva infància. Hi penso i se’m dibuixa un somriure a la cara”. “Penjar-te l’or és una sensació brutal, no es pot explicar. Però marxa. No dura eternament”, apunta Salguero.

L’exercici d’assumir-ho i tornar a la rutina, al ritme del frenètic calendari esportiu, és delicat. “En arribar de Rio vaig passar un mesos amb una sensació de buidor. Durant anys m’he deixat la pell per aconseguir aquest or. El tinc, i ara què? Ara què faig? Ja no tinc res. En lloc de disfrutar, em sentia trista”, explica Congost, en la línia de Marcus Walz: “Em vaig plantejar si realment havia tocat sostre, si ja no podia aspirar a més. Per edat i progressió, els de Tòquio havien de ser els meus Jocs, no els de l’any passat. Inevitablement perds part de la motivació, perquè l’únic que pots fer és igualar el teu registre”, se sincera. Davant els dubtes, el piragüista explica que la derrota és una bona via per tocar de peus a terra. “És molt bo perdre, m’agrada que em donin canya. Et fa créixer, estar més fort i recuperar l’ambició”, segueix Walz.

El següent pas és concretar el full de ruta del pròxim cicle olímpic. “Primer estableixes la data. A partir d’aquí, prepares les temporades cap enrere, tenint en compte les diferents competicions internacionals. Al cap i a la fi, tot va enfocat als Jocs”, matisa Congost. El temps entre edicions és relativament breu. “No queda tant”, admet Joel González, vigent bronze en taekwondo (menys de 68 kg). “És lluny, però tinc la il·lusió d’anar-hi i d’aconseguir un metall més. Vull arribar-hi en la millor forma possible. Com a mínim ho intentaré. M’encanta la sensació quan soc al tatami, però segurament el 2020 serà un bon moment per decidir si vull seguir o no a l’elit”, afirma.

Perquè l’elit és exigent i sacrificada. Tot i que la vida d’un esportista no hauria de començar ni acabar al podi olímpic, inevitablement en depèn. Hi reflexiona Sarai Gascón, triple plata a les piscines dels Paralímpics de Rio: “Un professional paralímpic mai podrà viure de l’esport. Nosaltres rebem beques fins a la posició número quatre d’una competició mundial. Si en uns Jocs acabes cinquena, encara que sigui per unes dècimes, reps 0 euros. És molt difícil aconseguir resultats i compaginar-ho tot, perquè comences a cobrar quan et penges una medalla”. L’ambició acaba sent -tristament- el millor antídot. Només queda mantenir la fam i somiar reviure l’experiència. La que es veu i la que no.