BARÇA

Aprendre a sumar

El futbol de Johan Cruyff era una lliçó de matemàtiques

Era fàcil i no ho era. La seva instrucció probablement era tan senzilla com "no donis la pilota fins que no et surti un rival", però aplicar-ho en un terreny de joc s'elevava a la màxima complexitat. El futbol de Johan Cruyff era una lliçó de matemàtiques, una sessió d'1+1 i 2+1, de línies i triangles, de xarxes i moviments. "Si ells són tres aquí al mig, jo n'hi poso quatre". I els esglaono i els ajunto i els atrec i els distrec. I guanyo. Cruyff era una mirada especial, un ull privilegiat, capaç d'imaginar abans que ningú les pròximes tres jugades si aquest fa això i aquell fa allò altre. I aconseguia que aquest fes això i aquell fes allò altre, conscient del seu poder d'atracció, i pletòric d'autoestima. Amb el temps, els rivals ja sabien que baixaria a remenar-la al mig del camp per accelerar quan s'apropava a l'àrea.

Sabien que els concentraria prop seu, els faria venir i venir i venir, fins que canviaria l'orientació per deixar sol davant del porter algun company. Sabien que, quan semblava arraconat a la banda, d'esquena a gol, inventaria algun retall per sortir-se amb la seva. Ho sabien, però no hi podien fer gran cosa. Ell sempre resolia la ics de l'equació.

Holanda i el futbol total, Cruyff i l'omnipresència. La base, la construcció, el canvi de ritme, el gol. Ritme i ritme. Toc i conducció. El futbol com a monòleg, com a atac permanent, com a joc per divertir.

No és fàcil traslladar el futbol que un sent a una pissarra. Donar als altres la responsabilitat de plasmar el que tu veus per inèrcia, per talent, sense voler. Però amb aquella senzillesa del seu 2+1 des del porter va seduir els seus per fer-los fer màgia. Onze Cruyffs al camp. Sumant, restant. Quan la toco. Quan me la quedo. Si jo condueixo i aquest em ve i aquell m'ofereix una línia de passada i jo l'hi dono, i ja hem superat una línia i ja progressem, i ja rematem, i ja hi som. Fàcil.

Dels seus conceptes futbolístics, el Barça en va fer manaments, una filosofia de joc, un manual on refugiar-se contra adversaris més forts, més rics, més ràpids. Pragmatisme d'èxit: si el rival és bo en estratègia, no deixem que tiri un córner; si avancem la línia, reduïm el seu espai de contraatac, si ataquem junts, podrem robar-la abans i tornar a atacar.

Amb Cruyff el Barça es va apoderar de la pilota i, des de llavors, és un tirà convençut de la possessió. Sempre amb matisos, però sempre a l'atac: és el seu llegat. No ha sigut mai tenir la pilota per tenir-la, sinó per moure un rival. Sumar aquí, que restin allà. Sona fàcil. Tan difícil. Cruyff.