FUTBOL

El Flaco torna a la gespa per explicar la seva versió de la història

‘14, l’autobiografia’ presenta les moltes cares de Johan Cruyff: genial, orgullós i altruista

Un nen de postguerra a Amsterdam, un home amb el “destí escrit” que va néixer i créixer molt a prop del camp de l’Ajax: “Algú que sempre he dit el que pensava”, diu, i que fins i tot es va permetre el luxe “de tant en tant [de] provocar Franco”. El Flaco. Així, autèntic, amagant de vegades la pilota i d’altres exhibint tota la tècnica i l’orgull que se li ha conegut a dins i a fora dels camps, es defineix Johan Cruyff a '14, l’autobiografia', ja a la venda a tot el món i que ha tingut uns introductors de luxe en el llançament mundial, fet a Londres: Jordi Cruyff i Pep Guardiola. El periodista neerlandès Jaap de Groot ha estat el moderador de l’acte, ja que ell mateix ha col·laborat en la redacció de les memòries.

Un llibre, en general, més futbolístic que personal, però, alhora, paradoxalment, prou personal en tant que és molt futbolístic. Al cap i a la fi, escriu Johan: “El futbol ha estat la meva vida des de sempre”. De vegades, però, el text és tan futbolístic que enfosqueix l’home i enllumena el jugador, l’entrenador, el mite. Inevitable. Cruyff va morir el març d’aquest any, el mateix mes en què està signat el breu text amb què s’obre el volum. Conscient que el final s’acostava pel càncer que l’assetjava, Johan, una de les tres grans referències del Barça — amb Kubala i Messi—, la gran icona de la generació d’aquest corresponsal, sabia que estava deixant escrit el testament, la seva versió de la història, molt probablement l’única que perviurà en el temps. Perquè tant a la gespa com a la banqueta, com ara des d’on sigui, Johan Cruyff continua manant i donant instruccions.

La prova és el Barça de Luis Enrique, o abans el de Guardiola o el de Rijkaard. Ho va dir Pep amb una metàfora grandiloqüent i el Flaco la recorda al llibre: “Johan va construir la Catedral i a nosaltres ens toca mantenir-la”. Exacte! Però per a Johan no hi ha mèrit especial: “Em vaig limitar a fer el que em va semblar millor per a tothom, tant al Barça com a l’Ajax. Per sort, al Barça va funcionar, i gràcies, sobretot, a persones com Frank Rijkaard, Henk ten Cate, Pep Guardiola i Txiki Begiristain, la Catedral, com l’anomena en Pep amb tant d’encert, segueix dreta. Els estic molt agraït. Perquè aquest no és només el futbol que jo estimo, sinó que també és el que estimen els seguidors. És com ha de ser el futbol”.

Les quasi 320 pàgines tenen i contenen de tot. Podran satisfer blaugranes i seguidors de l’Ajax. I als malalts de futbol, holandesos o d’arreu del món, que volen saber més i més de tàctica: “En realitat, en el futbol tot es basa en la distància [els espais]. Després hi ha les deu mil hores d’entrenament dedicat a les coses practiques”.

"A Guardiola, al Barça van voler-lo fer fora. Li tiraven en cara tot el que no feia bé...”

Hi ha un parell de capítols plens de tendresa. El primer, quan parla dels orígens familiars —el lector es queda amb ganes de saber més d’aquella Amsterdam de postguerra, i d’aquell pare que va morir jove, i de la mare, que netejava els vestuaris del club per poder mantenir-se després de la mort del marit— i el que dedica quasi en exclusivitat al seu fill, Jordi. Una mena de perdó per “la pressió d’haver de saltar a la gespa amb el cognom Cruyff”, intrahistòria que va molt més enllà dels titulars coneguts i de les victòries o les derrotes sofertes, dels dits acusadors de quan Jordi jugava al Camp Nou i Núñez manava a la llotja i més enllà. I sempre, sempre, potser quelcom que sorprendrà a qui no l’hagi conegut personalment, la confessió de Johan que era un tipus “molt familiar”, i Danny, la seva dona, amiga i còmplice, per a la qual sent total devoció.

Hi ha tafaneries, també. I ajust de comptes, com no pot ser d’una altra manera. No pas per ànim de venjança, o no només, sinó pel seu tarannà: “Dir sempre el que penso”, es defineix. Reben, i de valent, Josep Lluís Núñez, Carles Reixach, Sandro Rossell, però també molts directius de l’Ajax els noms dels quals no diuen res als aficionats catalans o espanyols.

I, també, molta mística. Aquella amb què s’identificaran els lectors que van créixer admirant la Taronja Mecànica, l’Holanda del Mundial del 1974. Mentre la majoria dels televisors a Espanya continuaven sent en blanc i negre, el futbol total dels holandesos era en color, enlluernador. I tant és que no guanyessin la final, van ser el millors. Com el Brasil del 1970 o el del 1982; com ho són les successives versions del Dream Team o ho va ser el Milan d’Arrigo Sachi.

"...precisament Rexach, que sempre havia expressat opinions més extremes que jo sobre Núñez”

Les petites confessions no falten. Aquelles que faran somriure qui s’estimi el personatge, tot i no haver-lo conegut: es considera una mica supersticiós, però no tant com Rinus Michels: “M’interessa la numerologia”, diu, i és capaç de bastir relacions que justifiquen afirmacions com aquesta: “El nostre matrimoni [amb Danny] tenia bona estrella” perquè es va casar un 2 de desembre (2+12=14, el seu número) del 68 (6+8=14, el seu número). Com es pot comprovar, tot acaba i comença amb el 14. Cruyff, principi i continuació. Home de cor fràgil —a causa del tabac— però generós: “Despreocupat pels diners, no m’han interessat mai”, però capaç de fer actes en benefici dels més necessitats, com demostra la seva fundació.

El volum també inclou una mica de drama. És l’explicació detallada de per què no va anar al Mundial del 1978, quan era, probablement, al cim de la seva carrera. Fa recompte detallat de l’assalt que van patir ell i la família a la casa de Sarrià quan encara jugava al Barça, i al qual es va referir públicament molt més tard, el 2008.

El llibre potser no augmentarà la llegenda de Johan perquè ja és molt gran. Potser només és això, la seva versió de la història, un pèl esbiaixada. Però una amb la qual molts lectors combregaran. Perquè Johan ha estat el messies del futbol i el messies blaugrana. "14, l’autobiografia" no omple, però, ni de lluny, la necessària biografia de Johan Cruyff que tota la seva i nostra època demanen.

Les principals frases:

Sobre Guardiola: “Guardiola no es limita a guanyar, el més important és com ho fa i l’estil propi que mostra. Igual que Rijkaard, és un exemple per a la joventut. I té un carisma positiu que transmet també al club per al qual treballa. [...] Al Barça van voler-lo fer fora. Li tiraven en cara tot el que no feia bé...”

Sobre Rosell: "Rosell va voler apartar-se del projecte. Preferia un tipus d’entrenador totalment diferent i, en conseqüència, també un estil de joc diferent. Rosell es va dedicar a interferir des de dins fins que, dos anys després, va plegar veles i va marxar". 

Sobre Reixach: “El pitjor, per a mi, va ser que el meu substitut temporal fos qui havia estat la meva mà dreta i amic, Charly Rexach. Més que res perquè va reaccionar com si fos la cosa més normal del món. Precisament Rexach, que sempre havia expressat opinions més extremes que jo sobre Núñez”.

Sobre Núñez: “Malgrat els èxits, la meva relació amb Núñez era purament professional. Jo no hi confiava. Ell no va fer mai res perquè jo no tingués la sensació que era allà per mantenir-lo a ell a la poltrona. Per tant, sempre m’havia de preocupar que la meva posició fos la més forta possible, perquè si no tindria un problema”.

Sobre la independència de Catalunya: “En cas de secessió es dividiria el poble. És això el que busquen? Com a ciutadà holandès, estic acostumat al 'poldermodel', és a dir, a arribar al consens resolent les diferències amb l’acord de tots els implicats. Això aquí mai no s’ha fet. Aquí ningú no vol cedir. Absolutament ningú. Ni els que volen separar-se, ni els que volen continuar junts, ni els de Madrid”.