26/01/2021

La culpa d’una derrota

2 min
Raúl De Tomás contra el Girona

Dissabte l’Espanyol va jugar un dels millors partits de la temporada i va perdre contra el Girona. Va ser un partit completament oposat als que ens hem acostumat a veure durant la primera volta. Molta superioritat en el joc, generació de moltes oportunitats i màxima ineficiència a les àrees. L’estudiant que portava tot el curs traient bones notes sense un esforç excessiu, el dia que fa mèrits per treure una matrícula suspèn. Una conclusió lògica, però equivocada, seria tornar a l’estratègia que ens ha portat fins aquí. Seria una opció equivocada perquè fer les coses bé, acostar-se a l’excel·lència, acaba donant els millors resultats. I no només per això. Seria equivocat perquè jo tinc molt clar de qui és la culpa de la derrota de dissabte: meva.

Tot i que sempre he estat perico, el meu grau de seguiment i compromís quotidià amb el club dels meus amors no sempre l’he viscut amb la mateixa intensitat. Aquesta temporada està a l’altura dels anys més intensos. M’he pres el retorn a Primera com una qüestió personal. Com quan una persona estimada i pròxima ho està passant malament i tu dediques tot el temps i l'energia en ajudar-la. L’ascens de l’Espanyol és una de les meves missions a la vida. I si ho aconseguim, que espero que sí, penso prendre’m un parell de temporades de descans i desconnexió. Període en què seguiré sent perico, només faltaria. Però en què ho viuré des d’una certa distància. No deixant que un gol de més o de menys incideixi en el meu benestar. No dedicant ni mig minut a defensar aquesta minoria abandonada davant els insults, el menyspreu i la injustícia de l’entorn monocolor. Tot això, ho faré quan hagi contribuït a tornar l’equip al lloc que li correspon.

I sí, dissabte em vaig despistar i vam perdre. Tenia un dinar a casa amb un bon i nou amic (ben ventilats, ben allunyats) i vam fer una llarga sobretaula parlant de llibres, de psicòlegs, de bones persones i, també, de futbol. Vaig anar seguint el partit de reüll i fins que no va marxar –just abans d’aquella gran oportunitat de RDT que va treure un defensa gironí– no em vaig dedicar en cos i ànima a l’Espanyol. Em sento culpable, no tornarà a passar. Penso estar molt concentrat en els vint partits que queden. I fins i tot estic disposat a fer intercanvis amb el destí (“accepto trencar-me un braç a canvi de guanyar aquest partit”, “una inspecció d’Hisenda a canvi de remuntar”, “dos anys més de Procés a canvi de l’ascens”...) com ja vaig fer el dia del gol de Coro o en alguna de les salvacions miraculoses.

stats