En defensa dels ‘ismes’
El manual de l’assessor de campanya contractat per qualsevol que es presenti a unes eleccions a la presidència del Barça indica que el candidat ha de repetir en públic: “Acabar amb els ismes, només hi ha barcelonisme”. Perdoni, discrepo. Potser algun dia arribarà algun aspirant que plantegi fomentar els ismes en el corpus ideològic de la massa social. La dialèctica entre el cruyffisme i el nuñisme ha marcat l’anar i venir del club des que un servidor té consciència. Si m’he de despullar ideològicament, tinc pocs dubtes d’estar més a prop de la referència de Johan que de l’expresident. Però això no és incompatible amb reconèixer que la batalla entre uns i altres, aquest particular yin i yang barcelonista, no ens ha anat gens malament.
Quan hi ha hagut equilibri entre les trinxeres ideològiques de l’entorn del Barça, el club se n’ha beneficiat. Sempre que els dos corrents han batallat en igualtat de condicions n’ha sortit guanyant el Barça. És més, hi ha moments de la història que han reclamat que la balança es decanti cap a un bàndol per la conjuntura. Segurament el nuñisme era el més adequat per a la Transició, i està bastant clar que la revolució laportista esdevenia imprescindible el 2003 després d’un malson en l’epíleg de la llarga travessia nuñista. Si recorrem als més veterans del “més que un club” ens parlarien de batalles similars amb altres estendards. Si el club és viu, la batalla ideològica s’activa. L’alternativa seria el poder vertical de Florentino a Madrid, amb un Fukushima ideològic al seu entorn, des d’on resulta impossible plantejar alternatives. L’equilibri aquests dies l’encarna, crec, el president Bartomeu. Fa basarda pensar com hauria anat l’adéu a Cruyff amb Rosell a la llotja. Tal com ha anat, Bartomeu ha sigut prou hàbil per situar-se aparentment equidistant dels dos corrents enfrontats històricament, tot i que en la seva trajectòria hagi estat alineat en un dels dos bàndols. I la cosa ha anat bé.
Al Parlament del país hi conviuen sis forces polítiques, el govern se sustenta en una coalició de dos partits, la majoria parlamentària per aprovar grans projectes en tres partits oposats en qüestions clau, hem viscut assemblees de vida o mort que acaben en empat... A l’interior del catalanisme hi ha mil perspectives diferents d’un mateix projecte en guerra entre elles. Les forces d’esquerra i de dreta han avançat en el seu projecte amb mil matisos. Malgrat tots aquests ismes, el país avança de manera raonablement satisfactòria. Per quin motiu el Barça hauria de ser diferent?
