‘Ser del Barça es, es de subnormal’
El Madrid va guanyar el Barça merescudament. Sense pal·liatius ni excuses. El partit, i els errors en cadena de l’equip de Luis Enrique, ja s’han sobreanalitzat del dret i del revés. En canvi, del comportament de part de l’afició del Bernabéu se n’ha parlat molt poc. En els dies previs, els mitjans sí que ens vam fer ressò del comunicat, tan sorprenent com ofensiu, que la directiva del Madrid va enviar als seus socis demanant-los que s’abstinguessin de dur simbologia nazi al Bernabéu. El comunicat, i la por a una sanció exemplar, van fer efecte. Contra el Barça, no vam veure ni esvàstiques ni pollastres. Veient el cas que li fan a Florentino seria bo, potser algun dia -si pot ser, aviat-, que la seva afició desterrés la paraula subnormal de l’ampli repertori d’insults. Les vexacions cap a Luis Enrique, Piqué i Shakira són molt passades de rosca i el “mierda, mierda, mierda ”, després de taral·lejar la música del Cant del Barça, ja gairebé no ofèn. Però el càntic “ Olé lé, olá lá, ser del Barça es, es de subnormal ” és intolerable. Així ho tipifica la llei 19/2007 contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport. Fa temps que el Dincat (Discapacitat Intel·lectual de Catalunya) exigeix el mateix rigor de les autoritats que en la lluita contra el racisme. Expliquen, i amb raó, que dir subnormal a algú no només atempta contra la persona a qui s’al·ludeix sinó contra tot el col·lectiu de persones afectades per una discapacitat intel·lectual que malden per la seva integració i normalització en la societat. Els frustra i els decep, però, adonar-se que la Comissió Antiviolència mira cap a una altra banda, que les queixes queden en paper mullat i que les denúncies no arriben enlloc. A ningú no se li escapa que, primer, sense pressió mediàtica aquests comitès no actuen. I, segon, que els mitjans espanyols no tenen cap intenció de trepitjar aquest terreny ètic, si poden perjudicar els interessos del Madrid.
El Barça -que consti en acta- no és exemple de res. En els últims anys, hem insultat la mare de tres portuguesos com Figo, Mourinho i Cristiano d’una manera massiva i vergonyant. (Sempre és més educat, més intel·ligent i més mordaç, agafar-ho pel costat irònic i cantar-li a Mourinho el “ Vete al teatro ” o el “ Por qué, por qué, por qué? ”). Fa uns anys, els crits del mico cap a Roberto Carlos eren una constant al nostre estadi. Ja fa temps que, en les poques ocasions que algú intenta imitar el crit del simi contra un futbolista negre, bona part del Camp Nou el silencia amb xiulets recriminatoris. No es pot cantar victòria, però sembla que aquest crit, a casa nostra, s’ha eradicat. Quan em vaig abonar al Palau Blaugrana, l’any 81, el crit de “Romay subnormal” era un clàssic a cada partit. El que és socialment correcte, l’educació -mai n’hi ha prou, de pedagogia- ens ha dut a no utilitzar la paraula, i menys encara com un insult. No vull que clausurin el Bernabéu, ni tan sols espero una sanció que, sincerament, crec que pertocaria. Si al Llagostera li van tancar el camp perquè una aficionada va fer el gest del mico a un jugador rival, quin càstig mereixeria uns quants milers de seguidors, enfollits pel futbol, cantant a cor què vols: “ Ser del Barça es, es de subnormal ”?
