LA PISSARRA DEL MUNDIAL

El poder del 4-3-3 amb extrems

Els Estats Units i Suècia canvien la seva tradició i potencien el joc per fora
Megan Rapinoe i Alex Morgan durant un entrenament de la selecció dels Estats Units. / GONZALO FUENTES / REUTERS

Hi ha un detall que crida l’atenció en el que portem de Mundial: la majoria de seleccions estan apostant les seves cartes ofensives en el joc per bandes. S’estan veient moltes extrems amb capacitat de desbordar, sobretot gràcies a un canvi de ritme que les deixa en avantatge respecte a les laterals contràries, i un bon grapat de laterals ofensives. Per dins, cada cop són menys els equips que reserven dues migcampistes en la contenció i la majoria funcionen només amb una pivot. Exceptuant el partit entre Sud-àfrica i la Xina, no s’han vist equips amb tres centrals i carrileres, i s’han imposat les defenses de quatre. A dalt, tampoc s’està abusant de les parelles d’atacants, més enllà de si cada selecció intenta que la seva referència ofensiva estigui més o menys acompanyada. En general les seleccions s’estan sentint més còmodes amb el 4-3-3. I s’ha d’entendre aquest esquelet numèric com un punt de partida que alguns combinats deriven al 4-5-1 o el 4-1-4-1.

L’observació guanya impacte si es compara amb Mundials anteriors. Al Canadà, per exemple, seleccions com els Estats Units o Suècia funcionaven des del 4-4-2 més clàssic. Actualment, han mutat a propostes més combinatives i han trobat en aquest esquema el vestit que més els escau. Les nord-americanes omplen les bandes amb Tobin Heath i Megan Rapinoe, subministrades amb valentia i constància per dues laterals profundes (Kelley O’Hara i Crystal Dunn), i deixen la responsabilitat del gol a Alex Morgan. Les interiors (Rose Lavelle i Lindsey Horan) tenen arribada i fins i tot la migcentre (Sam Mewis) funciona amb alts graus de llibertat. A Suècia, la fórmula de joc també s’ha modificat. Juga Blackstenius juga a dalt en punta i l’acompanyen a les bandes Jakobsson i Rolfö. A la segona línia actuen una migcampista més posicional (Seger), una de perfil treballador però amb més recorregut (Rubensson) i una amb ànima de davantera (Asllani). Es podria discutir si de vegades sembla més un 4-2-3-1 que un 4-3-3, però la intenció d’acumular peces per dins i generar perill amb accions exteriors és evident.

És la idea que també s’ha fet seva Anglaterra. L’equip de Phil Neville té un estil que viu de la idea del Manchester City i que té en Houghton l’inici de tot. La central anglesa és especialment viva per conduir i ajudar l’equip a progressar sortint amb claredat des del darrere. Contra l’Argentina, però, les dificultats angleses van venir per la interpretació del joc que va fer Moore, molt més lenta en l’execució que Walsh, que havia jugat molt millor en el pivot en el debut davant d’Escòcia. A partir de qui actua de sis, Anglaterra fa funcionar dues interiors amb arribada. Una des de la irrupció a l’àrea (Jill Scott) i l’altra des de la conducció endimoniada al més pur estil interior que mitjapunteja (Fran Kirby). Per la dreta, Nikita Parris és una extrem pura i, per l’esquerra, Beth Mead és una constant de dríbling, centrada o conducció fins a dins. I tot ben acompanyat de les pujades constants de Bronze i Greenwood des del darrere.

És un estil similar al que sempre han tingut els Països Baixos, que estan havent de picar molta pedra per imposar-se en els duels exteriors. Ahir van derrotar amb molt d’esforç el Camerun (3-1), que aconseguia frenar Shanice van de Sanden i Lieke Martens, com en la jornada inaugural havia fet Nova Zelanda. Vivianne Miedema és qui completa un trident atacant que, des del mig del camp, complementa Van de Donk com la interior amb més arribada. Spitse és una altra peça clau del triangle al mig. Falten laterals més profundes.

També juga amb aquest esquema Itàlia, amb un trident d’atac d’impacte com Sabatino, Girelli i Bonansea, tot i que està tendint a jugar més des de la reacció que des de la iniciativa. Austràlia també s’està desplegant des d’aquesta idea de portar el pes, amb la dinàmica Sam Kerr a la punta d’atac, acompanyada de Foord en un costat i Gielnik o Raso a l’altre. Carpenter des del lateral és clau. A estones, fins i tot el Brasil podria encaixar en aquest dibuix, amb les bandes per a Debinha i Andressa Alves i en punta Cristiane. En aquest 4-1-4-1, Formiga és la base del mig, i Marta, la peça que se suma a l’atac. A França i Alemanya se les identifica més amb un doble pivot però també es fan seva la idea de les bandes poderoses, amb Cascarino i Diani aprofundint per a les bleues i Huth i Gwinn per a les alemanyes.

Més continguts de