Els diners de la Lliga

BarcelonaFa tot just una dècada els principals espònsors de la Lliga de futbol eren espanyols. En plena bombolla immobiliària dominaven els patrocinis immobiliaris, les caixes d’estalvis i la publicitat institucional. Deu anys després gairebé no queda ni rastre d’aquell model econòmic que servia per nodrir els clubs. La crisi i la globalització de l’esport han fet que els equips hagin hagut de buscar-se la vida lluny de l’Estat… i d’Europa. Avui en dia els petrodòlars i els inversors xinesos són els que aporten més diners en esponsorització. I en alguns casos són multimilionaris asiàtics els que s’han convertit en els propietaris. Diners estrangers als quals cal sumar els que arriben per la marca de roba esportiva.

El canvi de model ha sigut clar i radical. Fins al punt que aquesta temporada només un club es nodreix exclusivament de diners espanyols en els principals ingressos. És el Vila-real, propietat de Fernando Roig, que compta amb el patrocini de Pamesa Cerámica -del mateix propietari- i que vesteix Joma, empresa amb seu a Castella-la Manxa. El cas diametralment oposat és el del Màlaga, propietat del xeic qatarià Al Thani, amb publicitat de la casa d’apostes britànica Marathonbet i vestit per la nord-americana Nike.

El Màlaga és un dels quatre clubs amb propietaris estrangers. Els altres són l’Espanyol -l’empresari xinès Chen Yansheng-, el Granada -que aquest estiu va viure un segon canvi de propietari, després que el xinès Jiang Lizhang adquirís el paquet accionarial que posseïa l’italià Gino Pozzo- i el València -que gestiona el multimilionari de Singapur Peter Lim-. Un cinquè cas és el de l’Atlètic de Madrid, de titularitat encara espanyola però que va vendre un 20% de les accions al xinès Wang Jianlin.

El canvi d’espònsors

Es tracta d’una tendència “a l’alça” que “no pot fer més que augmentar”, analitza Josep Maria Gay de Liébana. L’economista, autor d’un anuari sobre l’estat de les finances de la Lliga, observa que els clubs espanyols “estan en el punt de mira” dels inversors estrangers. El motiu és evident. L’objectiu d’ingressos s’ha disparat i el mercat espanyol -crisi al marge- no té prou capital.

Un exemple a petita escala és l’Eibar, que l’any passat estava esponsoritzat per Hierros Servando, que abonava uns 120.000 euros. Però l’empresa basca no podia apujar el patrocini i aquesta temporada l’Eibar ha firmat amb la xarxa de gasolineres Avia, que deixarà a les arques d’Ipurua uns 700.000 euros. Amb la globalització el futbol s’ha convertit en un negoci mundial. La comercialització internacional dels drets televisius i, en menor mesura, l’ús comercial de les xarxes socials han permès que les marques que s’anuncien tinguin una visibilitat superior. Les directives s’encomanen a aquesta visibilitat més alta per demanar més diners i el resultat ha sigut un canvi dels espònsors i un augment de la facturació.

D’alguna manera és el que li ha passat a un club com el Barça. Una dècada enrere facturava 240 milions i preveia ingressar-ne 70 a partir del màrqueting. En l’últim exercici va presentar un rècord d’ingressos, 679 milions, 268 dels quals en concepte de samarretes i patrocini. En un futur immediat preveu arribar a doblar els 35 milions que rep actualment de Qatar Airways.

Com és evident, el rànquing de patrocinis més ben pagats el lideren els grans de la Lliga. Després del Barça, el Reial Madrid en factura 30 de Fly Emirates, una altra aerolínia de ressò internacional amb seu en un país capitalitzat pels petrodòlars. Els segueix l’Atlètic de Madrid, patrocinat per l’empresa borsària Plus500, de capital israelià. A continuació, els diners estrangers arriben de les cases d’apostes, com en el cas del Leganés, el Màlaga i la Reial Societat, i de les begudes, com en el Granada.

Tot i que en menor mesura, també hi ha espònsors amb seu a territori espanyol. Els més ben pagats són els de l’Athletic Club i el Vila-real, que reben uns 2,5 milions, seguits del Deportivo i el Celta. També hi ha publicitat institucional lligada al turisme, com en la UD Las Palmas, amb publicitat de Gran Canària a la samarreta, o l’Sporting, que promociona la ciutat de Gijón.

En canvi, el Sevilla o el València han començat la temporada sense espònsor. El motiu és que han taxat la seva samarreta i no han trobat cap empresa que aboni la quantitat que demanen, d’entre cinc i deu milions. L’Alabès, l’Osasuna i l’Eibar -amb pretensions econòmiques inferiors- són els altres que no tenen patrocinador principal.

En total, la suma de patrocinis dóna poc més de 100 milions a la lliga espanyola, i uns 80 arriben de fora de l’Estat. Una xifra que encara és molt lluny dels 300 milions que rep la Premier, competició que va començar a explotar els patrocinis estrangers molt abans.

Les samarretes

Si el mercat asiàtic copa la majoria dels espònsors, en les equipacions es remenen les cireres als Estats Units i a Alemanya. Els dos gegants de roba esportiva són Nike i Adidas, que es reparteixen els principals clubs de la Lliga i d’Europa. No és casualitat que Nike vesteixi cinc clubs -entre ells el Barça, que aquest any cobrarà uns 150 milions- i que sis hagin arribat a un acord amb Adidas -un d’ells, el Reial Madrid, rep 90 milions però ja està negociant per renovar el contracte i doblar la quantitat.

En aquest apartat hi ha una petita escletxa per a l’empresa espanyola Joma, de renom internacional i que vesteix quatre clubs. Però que no té res a fer quan ha de competir amb Nike i Adidas. Un exemple és a València. Segons els mitjans locals, Joma havia ofert 3,5 milions però el club xe va preferir signar amb Adidas, que només li garantia un fix d’1,6 milions però que, addicionalment, li oferia un percentatge en funció de la venda de samarretes: com que té una xarxa de distribució internacional més àmplia, permetia al València obtenir fins a sis milions d’ingressos. El futbol del segle XXI és cada cop menys romàntic i més lligat al negoci. I avui en dia els diners són a l’estranger.