L’embranzida d’un esport elèctric

Aquest hoquei ha permès competir a persones amb problemes de mobilitat

No renunciar a res. Transformar en oportunitats els obstacles, cadascú amb les seves habilitats i els seus problemes. Amb aquesta filosofia va néixer l’hoquei en cadira de rodes elèctrica, una variant de l’hoquei que va començar com a activitat física i ha acabat en esport de competició. Un esport integrador per a persones que utilitzen una cadira de rodes en el seu dia a dia, afectats per discapacitats físiques o per paràlisis o danys cerebrals adquirits. “Jo no hi veig cap diferència amb l’hoquei que coneixem, excepte que en lloc de jugar sobre patins ho fas sobre una cadira. Però les tàctiques, el joc i la intensitat que hi posen són les mateixes”, diu Salvador Pons, seleccionador català i tècnic dels Dracs Club d’Esports Adaptats (CEA). “Un dels grans errors és posar-hi l’adjectiu adaptat al darrere. Això és un esport en què necessites una cadira de rodes per jugar, igual que si jugues a futbol necessites unes vambes”. Pons, que també dirigeix el Blanes d’hoquei patins, de Segona Catalana, reconeix que és ell qui ha après dels seus jugadors més que no pas al revés: “Surto dels entrenaments amb la sensació que m’han xuclat tot el coneixement i que he de preparar coses noves per l’endemà. La sensació d’exigència a què em sotmeten és genial”.

En aquesta modalitat de l’hoquei hi ha dos tipus de jugadors: els que poden utilitzar un estic de mà, més lleuger que el convencional, i els que tenen un estic de peu, anomenat T-estic per la forma de T que té. Aquest últim l’utilitzen persones que no tenen la capacitat de subjectar un estic manual, i va enganxat a la part inferior de la cadira, unit al reposapeus, perquè puguin colpejar o conduir la pilota gràcies a l’acció de la seva cadira. El reglament exigeix que hi hagi un mínim de dos jugadors T-estic per equip a la pista, i un d’ells, obligatòriament, ha de ser el porter.

Jordi Valle, jugador dels Dracs CEA, va ser nomenat millor jugador T-estic en l’últim Campionat d’Espanya, en què la selecció catalana va guanyar el cinquè títol consecutiu. “No m’ho esperava gens, però el més important és que vam guanyar el Campionat”, diu el Jordi, de 17 anys. “Sempre m’ha agradat molt l’esport i aquest és el que puc practicar millor. A més, em trobo amb gent que és com jo i això també em va bé per poder compartir experiències”, reconeix. Com que les capacitats dels participants poden ser molt diferents, hi ha un sistema de valoració dels jugadors, catalogats de l’1 al 4. Els de classe 1 són esportistes que només poden jugar amb un T-estic perquè tenen unes limitacions més grans de força i mobilitat, mentre que els de classe 4 són aquells que es poden desenvolupar amb més facilitat. Per equilibrar forces entre equips, la suma dels cinc jugadors en pista d’un equip no pot superar mai els 11 punts, per la qual cosa els entrenadors han d’ajustar bé les seves alineacions.

Normalment, els esportistes fan servir la cadira de rodes que utilitzen diàriament, però hi ha cadires professionals que tenen un eix de rotació millor i que poden assolir velocitats més elevades, fins a un màxim de 15 km/h segons el reglament, cosa que fa que el joc sigui un espectacle més vistós. És el cas d’Asier Sánchez, de 17 anys i MVP com el Jordi amb la selecció catalana al Campionat d’Espanya, en aquest cas en estic de mà. L’Asier té una malaltia degenerativa que el va obligar, als 10 anys, a canviar el bàsquet per l’hoquei. “Cal tenir molta força als braços i jo la vaig començar a perdre”, recorda. “El bàsquet m’agradava molt, però tenia assumit que no podia seguir jugant-hi i vaig veure que amb l’hoquei podria arribar lluny. El canvi va ser a millor”. L’hoquei li ha canviat la vida, com ha fet amb tots els participants del 3r Torneig Internacional que es disputa, aquest cap de setmana, i amb entrada gratuïta, a l’Institut Guttmann.

Més continguts de