Final de la Champions. Wembley. Una orelluda que espera. Dos equips. Un, el Barça, que vol guanyar-la explotant les seves fortaleses i portant la iniciativa en el joc sobre un guió de possessions llargues i monòleg àgil amb pilota. Un altre, el Manchester United, que ho vol fer aprofitant les debilitats del rival, tot construint, des de la passivitat, des de la reacció, un escenari variable que domina a la perfecció i en què és molt perillós.
La principal virtut i, alhora, el principal defecte del United és que guanya i perd quan té la pilota i mana en el partit, però també quan es deixa atacar i juga al contracop. És justament aquesta variabilitat la que inquieta el Barça, perquè Guardiola hauria preferit poder calcular totes les possibilitats dels homes de Ferguson per haver entrenat les solucions. Anticipar-les a la pissarra, per no veure's sorpresos al camp.
Paciència i contraatac. El ManU pressionarà, però cedirà el domini per fer mal a l'espai
"La pilota és vostra", diran els anglesos. Sense complexos. És difícil imaginar que els red devils sortiran a discutir la possessió als blaugranes. Això no vol dir que es tanquin enrere i esperin, perquè és molt probable que combinin diferents intensitats en la pressió, alternant fases de joc en què collaran el Barça ben amunt, amb fases en què es recolliran a camp propi, descansant per sortir ràpid al contracop. La verticalitat dels atacants obligarà el Barça a estar molt atents a les vigilàncies defensives durant la fase ofensiva.
Transicions fluides. Caldrà estar molt fins en la pressió per reorganitzar-se al darrere
És en el canvi de xip on es guanyen o perden la majoria de partits, també les finals. Aquell segon de més en què es pensa i no s'actua marca la diferència. Quan al davant tens jugadors com Rooney, Chicharito o Valencia, és encara més essencial estar frescos i concentrats. Mentre moguin la pilota Xavi i companyia, Busquets haurà de trobar l'equilibri entre donar un suport per conservar la possessió i defensar una possible pèrdua. És a dir, mirar la pilota i, de reüll, el moviment que farà Rooney.
El rol de Wayne Rooney. L'anglès forma una parella letal amb Chicharito però pot jugar sol
La ubicació de Rooney en l'alineació del United marcarà la línia de joc del seu equip. Si Ferguson vol interpretar un paper principal en la final (contraatacador, però ofensiu), l'acompanyarà amb un davanter referencial com Chicharito, que donarà profunditat i estirarà la defensa blaugrana per habilitar el joc entre línies de l'anglès, que actuarà com a enllaç, a més d'aportar arribada i gol. Defensivament, Rooney haurà d'ajudar a tapar el joc interior del Barça, incrustant-se en la línia de contenció del United.
Reforçar el mig del camp. Seria l'aposta de Ferguson per frenar el joc combinatori del Barça
El United acostuma a jugar amb un 1-4-4-2 en què els migcampistes es situen en línia. El doble pivot combina un home defensiu, Carrick o Fletcher, amb un de més creatiu, Giggs o Anderson. A les bandes, futbolistes de gran recorregut com Valencia, Nani o Park, agressius en el desplegament però també solidaris en el replegament defensiu. Aquest plantejament dóna presència en atac quan s'opta pel joc directe, però deixa excessiu aire entre línies a equips que volen la pilota. Messi i Iniesta apareixent al passadís entre les dues línies de quatre esquerdarien fàcilment la defensa anglesa amb una acció d'habilitat, la qual cosa fa pensar que Ferguson reajustarà el dibuix tàctic per convertir-lo en un 1-4-1-4-1 com ha fet en alguns partits importants. Això implicaria situar un migcentre molt defensiu que jugaria pendent de Messi, gairebé com a tercer central. Segurament serà Fletcher qui tanqui l'esglaonament de les línies per poder anar al tall i a les cobertures i Giggs seria el sacrificat.
La funció dels laterals. De vocació ofensiva, les bandes hauran de contenir-se en atac
Ja al Bernabéu es va veure un Alves menys profund, pendent de tancar els contracops de Di María o Cristiano. Amb Park estarà menys exigit i haurà de recuperar la intensitat en les incorporacions per generar superioritats amb els extrems. Atacar les bandes és una altra manera de defensar-les i si els anglesos han de baixar molt, es desgastaran i perdran força per contraatacar. Però compte: abandonar la responsabilitat defensiva, obligarà els centrals culers a defensar molt bé les caigudes a banda de Chicharito o Rooney.
Mantenir el bloc junt. El United es troba còmode trencant-se en dos, però el Barça no
Els de Ferguson s'estiren molt i juguen d'àrea a àrea, protegint Van der Sar a dos metres de la porteria i deixant sol Chicharito, que trenca en ruptura cap a l'àrea rival. En l'habilitat del Barça d'atacar bé, ordenat, i organitzar-se en un bloc curt hi haurà bona part de la final. Superada la proposta de dos partits paral·lels de cinc contra cinc que va plantejar Mourinho, no sembla que al Barça, això, li pugui venir de nou.
