ESPÈCIE PROTEGIDA

L’esperança renovada

En el futbol el que mata no és perdre. De fet, fonamentalment consisteix en això: és el més habitual. El que mata és l’esperança a l’inici de cada nova temporada. L’esperança que et fa pessigolles a la panxa. No ho dic jo. No ho diu cap perico. Ho escriu Simon Critchley, filòsof i seguidor del Liverpool, a En qué pensamos cuando pensamos en fútbol. Tot i que el llibre promet més que el que t’acaba donant, hi ha alguna idea interessant. Com aquesta maleïda esperança amb la qual els pericos tant ens identifiquem.

Si fem una anàlisi racional, tenim pitjor plantilla que l’any passat. Centrant-nos en les altes i les baixes més importants: malgrat les bones sensacions, Borja Iglesias no millora Gerard Moreno. I el recanvi d’Aaron és un Pedrosa: un jove en el qual tenim dipositades totes les expectatives, però a hores d’ara només un projecte.

Només hem fet un fitxatge. Hem perdut quatre jugadors catalans i del planter consolidats al primer equip. Incorporem nanos del filial que, tot i la il·lusió que ens generen, venen de jugar a Tercera Divisió.

Amb tot això no vull fer un discurs pessimista. Ben al contrari: vull destacar com és d’estrany això del futbol, com -malgrat tantes raons per afrontar la temporada amb poques expectatives- l’esperem plens d’il·lusió i esperança.

Sense menysprear la dosi d’irracionalitat de la nostra il·lusió, tenim les nostres raons. La primera de totes, la més important, Rubi. Tot i que em confesso enamoradís amb els entrenadors (vaig estimar i estimo Pochettino i em vaig deixar enganyar per Quique), cap m’ha donat tanta confiança com Rubi. Per intangibles (la il·lusió que li feia entrenar l’Espanyol, la passió que transmet, l’ambició) però sobretot per tangibles: l’equip sap a què juga. Per fi. Es noten les hores d’entrenament: en els moviments ofensius, en les jugades d’estratègia, en les ajudes. Rubi no separa el seu èxit de l’èxit de l’equip. Triomfarem o fracassarem junts.

El gran fitxatge de la temporada és Darder (i el darderisme: aspirem a guanyar la Lliga, esclar que sí!). La renovació de David López ens ha tornat part de l’ànim que ens va treure la baixa de Gerard. I pot ser l’any de Marc Roca i Melendo. Amb un parell de peces més (confiem en Rufete i Òscar), aquest pot ser un gran any.

Com més hi penso més il·lusió tinc, més pessigolles a la panxa. La maleïda (i meravellosa) esperança de l’inici de cada temporada.

Més continguts de