CAMINS CREUATS

Un esport, dues cultures

A Estats Units, els professionals no són el centre d'atenció, a les curses

Aquest estiu he competit molt i això comporta viatjar molt. El viatge als Estats Units m’ha marcat. Hi he anat a fer una cursa de sis etapes, la Transrockies Run. Per si mateixes, les curses per etapes són especials i diferents pel que impliquen de logística, de convivència, de cansament, d’èpica i de vivències personals i emocionals.

A part d’això, el viatge als Estats Units ha sigut un xoc cultural a nivell esportiu.

Porto molts anys competint en curses de muntanya, voltant arreu, i em podria pensar que ho he viscut tot, però, afortunadament, no és així.

Competir durant sis dies per les terres que han vist néixer el meu esport ha sigut una experiència i un gran aprenentatge. Les curses de llarga distància allà tenen una trajectòria molt important. Algunes de les proves més emblemàtiques, sobre les quals s’han escrit llibres, històries, i al voltant de les quals han crescut llegendes, tenen lloc a Colorado, a la zona de les Rocalloses, on he estat corrent aquest agost.

És evident que la diferència d’entorn entre Europa i els Estats Units fa que cada continent hagi entès el concepte de cursa de muntanya una mica diferent. Allà, els paratges són enormes extensions de terra amb valls molt obertes. Per empalmar una vall amb l’altra cal recórrer milles, fet que converteix les proves en curses molt ràpides, amb menys desnivell i menys percentatge de trams tècnics. No és fàcil córrer així per a un europeu, acostumat als grans desnivells en pocs quilòmetres i a terrenys molt tècnics on s’avança amb més lentitud.

Però més enllà dels aspectes tècnics, d’aquesta experiència als Estats Units me n’enduc una manera diferent d’entendre aquestes curses. Haig de reconèixer que, lluny del que m’esperava, m’ha humanitzat. Per a ells, córrer més ràpid o trencar rècords passa a segon terme. A les curses d’allà els corredors d’elit hi som de més a més. La prova està pensada per a tothom. De la primera a l’última persona, sense oblidar-se dels voluntaris que la fan possible amb la seva feina. Tothom hi té la seva parcel·la de protagonisme. Totes les fites i objectius s’engrandeixen i qualsevol excusa és bona per celebrar-la o convertir-la en una festa.

Un dia el protagonista és un corredor que s’ha dedicat a recollir la brossa que trobava, un altre el senyor que transporta el camió de les dutxes i fa que estiguin impol·lutes i un altre una dona obesa que, sortint una hora i mitja abans que tothom, acaba cada etapa l’última però amb un bon somriure.

Ha sigut bonic guanyar totes les etapes amb un temps rècord i no ser mai l’estrella del dia.

Més continguts de