L’extraordinari és que sembli normal
BarcelonaEl fet que la Lliga estigui sentenciada virtualment des de fa gairebé dos mesos, amb la victòria al Bernabéu, i guanyada des de fa tres setmanes, quan l’Atlètic de Madrid es va deixar al Camp Nou les seves últimes opcions, no ha de restar reconeixement al que farà avui el Barça: segellar el vuitè campionat estatal en onze temporades. Com que és una celebració d’un títol mig digerit, i tots estem pensant en el Liverpool, serà difícil que hi hagi grans eufòries, però penseu, sobretot els més joves, que onze anys són els que van passar entre la Lliga de Cruyff -com a jugador- i la de Venables.
La samarreta commemorativa que lluiran aquesta nit els futbolistes blaugranes l’arrodoneix un lema encertadíssim: “L’extraordinari és que sembli normal”. Resumeix perfectament el que ha aconseguit aquesta generació, que no ha aixecat tantes Champions com correspondria al seu talent i en alguns moments a la seva superioritat sobre la resta del continent però que no s’ha cansat de guanyar. I això que han hagut de superar obstacles com l’adeu de Guardiola, que insinuava símptomes de desgast, o, encara pitjor, la mort de Tito Vilanova; i encara hi afegiria la sortida inesperada de Neymar. Han passat entrenadors i també han canviat cares al vestidor -algunes llegendàries- i, més enllà de gustos estètics, res no els ha aturat. Encara recordo quan ens preguntàvem si els pesaria la panxa plena de trofeus, i quants cops s’han anunciat canvis de cicle des de 600 quilòmetres, quan ha sigut l’etern rival qui no ha sabut mantenir la constància, fins al punt que Zidane es marca la Lliga com a objectiu prioritari per al curs vinent.
Òbviament, el fil argumental és Messi, que ja té deu Lligues al palmarès. Sovint ens meravellem amb la seva màgia quan, en realitat, el truc és que ho fa cada temporada. Sense un futbolista que superi sistemàticament els 30 gols per Lliga i que et rescati de la majoria de situacions en què el vent bufa en contra seria impossible aquesta constància en els resultats. El Barça ha fet un futbol irregular, ha concedit més gols del que els hauria agradat a Ter Stegen i Valverde, però només ha perdut dos partits en tot el campionat. És a dir, que no sempre guanya però costa una barbaritat guanyar-lo, de manera que no és possible seguir-li el ritme.
És humà no valorar prou el que tens fins que ja no hi és. Però passi el que passi a la Champions, faríem bé de no perdre el temps. Perquè no durarà sempre i perquè això extraordinari que fan, de normal, no en té res.
