Amb la fe no n’hi ha prou

Ningú no li podrà recriminar a Koeman que no hagi alimentat el Barça amb unes noves vitamines després del clima de depressió que hi havia al vestidor arran de la desfeta contra el Bayern. Però el tècnic, malgrat que ho fes amb la voluntat d’injectar un missatge d’optimisme a l’equip, es va precipitar catalogant amb un nota de 10 la trajectòria dels seus jugadors abans del Sevilla-Barça. Koeman ho va dir en relació a totes les lesions que estan patint -l’equip tenia ahir vuit baixes- i, també, perquè no han arribat els reforços que havia demanat, especialment a la posició de davanter centre i de central. Al tècnic, home de club, no li ha quedat cap més remei que acceptar que la situació financera és crítica: ja ho era amb la gestió de Bartomeu i companyia amb una massa salarial diabòlica i la pandèmia ha deixat la situació gairebé a la corda fluixa. També s’ha trobat amb un club que encadena mesos sense un president. 

Els condicionants no han deixat un terreny fèrtil per a Koeman, icona blaugrana, i les baixes s’han acarnissat en la línia defensiva. Ahir va sorprendre fent experiments. Sense Roberto ni Dest, es pot entendre que faci jugar Junior de lateral dret, ja que això li va permetre posar Mingueza de central i tenir una parella formada per un dretà i un esquerrà. El que no s’entén és que fos Umtiti i no Lenglet l’altre central escollit. El mateix Koeman va explicar que va ser una decisió per fer rotacions, però que Lenglet no tenia problemes físics. Umtiti va sortir a la fotografia dels dos gols. Si aquest Barça encara no està prou preparat per plantar cara a rivals d’alt nivell -que el PSG ens agafi confessats-, molt menys ho està Umtiti.

A l’equip li queda Messi, la seva fe i els jovenets que volen créixer al seu costat. A partir del descans l’equip va remar. Empès, en gran part, per l’argentí. Si ell hi creu, tot l’equip hi creu. Les bones aturades de Bono i un punt de mala sort van frustrar el Barça de no treure un millor botí a Sevilla. Però, almenys, contra el PSG no hi serà Mateu Lahoz. Creuem els dits perquè sí que hi pugui ser Araujo malgrat que, a hores d’ara, sembla complicat.