Felicitats, Oriol; gràcies, TV3
TV3 té, pel que fa a l’esport, dos problemes. Un de molt important i un altre, només, d'important. El molt important és el paper que dona al Barça en relació a tot. Tractar les eleccions d’un club privat com si fossin eleccions al Parlament, fer programes absurds preguntant-se si Messi fa art, traslladar d’Esports3 a TV3 qualsevol programa sobre el club blaugrana, obrir noticiaris amb informacions sobre el Barça, creure –i fer-nos creure– que les opinions polítiques de Guardiola són importants. Una llista interminable. Reflex d’una realitat, em poden replicar. No: els mitjans són, també i sobretot, generadors de realitat. I la queixa hauria de poder ser de qualsevol ciutadà, al marge dels colors esportius. De fet, estic convençut que la gran majoria de culers intel·ligents hi estan d’acord.
El problema important és el (mal)tracte que rebem tot el món esportiu català que no sigui blaugrana. Amb amics seguidors del Granollers d’handbol o de la Penya de bàsquet sovint hem debatut quin maltractament preferim, si el de la indiferència o el del partidisme. Decisió difícil.
Ara, però, cal agrair a TV3 el gran documental sobre l’ascens de l’Espanyol que hem pogut veure els quatre caps de setmana. Crec que no és només l’agraïment mesell del maltractat. És un agraïment per haver-hi pensat i, sobretot, per l’excel·lent treball fet per l’Oriol Vidal. Un treball inspirat en el nostre gran principi: “La força d’un sentiment”. La vida, cruel, ha fet que l’emissió de l’últim capítol coincidís amb la mort del gran Manel Fanlo, periodista admirat i estimat per tothom qui el va conèixer, creador d’aquest lema, que ni el millor del publicistes podrà superar.
L’Oriol Vidal ha aconseguit un gran equilibri: fer la seva feina des de la màxima professionalitat i fer-la amb la passió del perico que és. Amb un relat que va de menys a més i que acaba amb una síntesi de tres minuts en què tots els qui tenim una edat hem reviscut vint dels nostres grans orgasmes. Un treball d’orfebreria, ple de detalls que només els més malalts hem detectat. Homenatge, també, als qui han cantat les alegries i tristeses del nostre club: des de la meva debilitat, el mestre Eudald Serra, fins als grans Edu de Batlle, Eduard Boet, Xavi Andreu, Francesc Via i, també, els amics de Llobregat Blanc-i-blau. Un treball on s’han pogut veure les fortaleses del club, però també les seves costures. Un treball, en definitiva que és una celebració, un document per conservar i la prova que l’Espanyol pot ser, si s’hi posa amor i saber, un gran producte.
