Els fills de la immigració conquereixen l’Eurocopa

Els jugadors amb arrels africanes destaquen tant a França com a Portugal

Els estats europeus cada cop són més multiculturals i aquesta Eurocopa n’ha sigut una bona mostra. França, l’amfitriona, i Portugal tenen entre els seus seleccionats més de deu jugadors amb arrels en altres estats. Dijous, sobre la gespa de l’estadi Velòdrom marsellès, Didier Deschamps va alinear set jugadors d’ascendència africana: Pogba, Payet, Matuidi, Sissoko, Sagna, Evra i Umtiti. A la banqueta esperaven impacients quatre més: Kanté, Rami, Mangala i Mandanda. Un dia abans, Fernando Santos, tècnic portuguès, havia donat minuts a João Mário, Danilo Pereira, Renato Sanches i Nani. I Eliseu, William Carvalho i Éder es van quedar sense minuts.

França i Portugal comparteixen una mateixa pàgina en els llibres d’història que ajuda a entendre aquesta situació, el colonialisme. A partir del 1945 la majoria de colònies van aconseguir la independència. Portugal es va acomiadar, després de dures campanyes bèl·liques, d’Angola, Guinea Bissau, Moçambic i Cap Verd. França també va acomiadar-se de les terres que havia controlat. Però el contacte entre Europa i l’Àfrica s’ha mantingut viu amb la immigració.

Per exemple, els pares de Paul Pogba van marxar de Guinea per instal·lar-se en un suburbi de París. El futbolista del Juventus no va poder conèixer la seva família fins fa poc: “Fa cinc anys vaig anar a Guinea per primer cop, a veure la meva família, i allò em va fer entendre moltes coses. Quan veus com es viu en un país pobre comprens el que és el sofriment i la sort que tenim aquí”. Pogba va néixer a França, com Blaise Matuidi (de pare d’Angola, una colònia portuguesa), Moussa Sissoko i N’Golo Kanté (amb arrels a Mali), Bacary Sagna (amb origen al Senegal) i Adil Rami (del Marroc, una terra que no va ser colònia francesa però sí un protectorat). Payet, per la seva banda, és nascut a l’illa de la Reunió, territori d’ultramar francès a l’Àfrica.

El nou central del Barça, Samuel Umtiti, també va créixer i es va formar a França, ja que va haver de marxar del Camerun amb només dos anys per instal·lar-se a Lió. Ja més gran, amb deu anys, va arribar Steve Mandanda a terres franceses, procedent de la República Democràtica del Congo. Per la banda portuguesa, William Carvalho també va marxar del seu país de naixement, Angola, de petit. El mateix que els va passar a Éder i Danilo Pereira, nascuts a Guinea Bissau. També molts capverdians van marxar cap a la Península, com és el cas de Nani, el nou jugador del València, que va arribar als suburbis de Lisboa quan era un nadó. João Mário, Eliseu i Renato Sanches també van néixer i créixer a Portugal després que els seus pares marxessin de l’arxipèlag.

Moviments dins d’Europa

Altres jugadors tenen arrels a Amèrica. Gairebé el 25% dels estrangers residents a Portugal són brasilers, com Pepe. El central del Reial Madrid va marxar a Portugal perquè en el futbol brasiler no trobava oportunitats de nivell. A poc a poc va anar avançant en el futbol portuguès i el 2007 Felipe Scolari el va convèncer perquè jugués amb Portugal. Cédric Soares, per la seva banda, va néixer a Singen, una ciutat del sud d’Alemanya, on vivien els seus avis i pares, que van decidir que volien que els seus fills creixessin a Portugal. Tot i això, el van apuntar en un col·legi alemany de tornada a Portugal.

Els moviments dins d’Europa també van portar milers de polonesos a França. Laurent Koscielny té arrels poloneses i, de fet, aquest país va voler reclutar-lo -com va fer amb Timothée Kolodziejczak-, però ell es va mantenir ferm: volia jugar amb la selecció francesa, i serà titular avui. Al davant tindrà una selecció portuguesa multicultural amb un lateral, Raphaël Guerreiro, nascut curiosament al nord de París. Si molts africans van arribar a Portugal, molts portuguesos van marxar a França, com el pare de Guerreiro.

Aquesta nit França i Portugal intentaran guanyar amb joves immigrants o fills i néts d’immigrants. Hugo Lloris és fill d’una família molt rica, amb un pare que treballa d’advocat a Montecarlo. Però el seu avi era un català que també va voler fer fortuna a França. I ho va aconseguir.

Més continguts de