Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

El futbol és innocent

En un vell camp de futbol anglès hi va quedar un rètol abandonat. En guardo la fotografia. Sobre unes fustes, cosides amb uns claus rovellats, la pintura negra deixava clar un advertiment: “ Bad language strictly prohibited. Ofenders will be ejected ”. És el senyal d’un antic intent per eradicar l’odi i els insults entre aficions, cap a l’àrbitre, els rivals o la policia. No se’n van sortir. A la temporada 73-74, l’any que el Leeds United elimina el Barça de les semifinals de la Copa d’Europa, la policia anglesa ha d’expulsar, de mitjana, nou seguidors d’Elland Road per actituds vandàliques en cada partit. A vegades l’espectacle dels aldarulls a la grada era més gran que el del futbol a la gespa. Eren temps en què, segons les enquestes que recull el sociòleg Desmond Morris a The Soccer Tribe, un 10% de la població britànica deia que no anava a futbol per por, perquè no se sentia segur.

Això ja no passa a Anglaterra, però tampoc aquí. Dins dels estadis els radicals -si n’hi ha- estan junts i prou controlats. No hi ha més violència als camps de futbol que a la vida. Al contrari, a la Lliga espanyola el nombre de detencions per vandalisme, gamberrisme o bretolades és molt més baix, percentualment, que a la societat. Els estadis de Primera Divisió estan tots parcel·lats per sectors i, a través de càmeres, la policia ens té a tots filmats durant bastant més de noranta minuts. Si han d’anar a treure la poma podrida, la poden identificar sense marge d’error. A vegades, però, ni els clubs ni les autoritats policials es dediquen a buscar el que llança una ampolla d’aigua, un plàtan o, senzillament, fa el crit del mico. Si volguessin, podrien actuar amb precisió quirúrgica.

D’altra banda, en alguna conversa amb els que porten galons en tot aquest tema, he intuït que, segons com, durant anys els ha interessat més saber que aquests quinquis canalitzaven les seves pulsions agressives a través del futbol que no que campessin pel carrer. Era una manera de tenir-los controlats i, més o menys, identificats. Sembla que ara es vol frenar la violència de manera definitiva. Amb la tolerància zero només es pot fer una cosa: aplaudir-la. La llàstima és que, després de la batussa del Manzanares entre radicals, després de la mort d’una persona llançada al riu, després de reunions entre clubs, govern i estaments esportius, el president de la Federació encara no hagi dit res de res.

Ángel María Villar no només no va actuar el primer cap de setmana, sinó que porta dues setmanes en orsai i ara no pot firmar el document amb les noves mesures perquè se n’ha anat de viatge al Marroc. A vegades la provocació també va amb corbata.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT