LLIGA DE CAMPIONS

Quan el futbol et regala noranta minuts d’evasió

El Chelsea-Barça, vist amb un grup de nens refugiats a Skaramagas

“Aquest vespre anem a veure el Barça a un bar, vols venir?” La pregunta sorprèn el jove Hussein, que no s’atreveix a donar una resposta. “Anirem fora del camp. Amb la furgoneta. I quan s’acabi el partit, tornarem a venir. Què et sembla?” I llavors li canvia l’expressió. Dona el sí. “Ho comentes als teus pares. Quedem aquí a les nou”.

El Chelsea-Barça comença tard per a l’horari d’Atenes, però no prou perquè un petit grup d’afortunats gaudeixin amb una experiència que, per a ells, és del tot nova. És la primera vegada que veuran en directe un partit del Barça des d’una pantalla gran de televisió. Fins ara s’han hagut de conformar, o bé amb repeticions al telenotícies o bé mirant-s’ho des del mòbil.

Participen en el programa de refugiats de la Fundació Barça, que utilitza la metodologia FutbolNet i compta amb el suport de la Fundació Stavros Niarkos. Al matí han fet l’activitat amb els monitors, a la tarda han anat a l’escola, i al vespre, cap al centre del Pireu, a uns minuts del camp de Skaramagas, on viuen amb els seus pares després de veure’s obligats a anar-se’n de països com Síria i l’Iraq. En total són sis nens, acompanyats de dos educadors. També s’afegeixen al grup tres jugadors del Hope Refugees FC, l’equip que va formar-se amb futbolistes que vivien al camp.

Inicialment el partit s’havia de veure des de Skaramagas, però al final no van arribar els permisos. El mal menor era que la televisió de la cafeteria no tenia el canal per veure el futbol, de pagament a Grècia. El principal handicap era la seguretat. Tots els visitants han de deixar el camp a partir de les cinc de la tarda. És una manera, expliquen, de protegir els mateixos refugiats de possibles robatoris o atacs vandàlics.

Ja és negra nit a Grècia, i a les 21.45, hora local, comença el partit. Només amb els visitants, el bar ja ha quedat gairebé ple. A primera fila, sense perdre detall, s’asseuen els més petits, gairebé amorrats a la pantalla. Al fons, en una espècie de tarima, se situen els més grans, gaudint d’una comoditat notable. Se serveixen cerveses i refrescs i s’encarrega el sopar per a la mitja part. De sobte l’ambient s’impregna de l’olor de tabac, i una boira fina entela el local. A Grècia no es pot fumar als bars, teòricament, però sembla que a ningú li importi la norma i que ningú tingui gaire interès per fer-la complir. Desenes de cigarretes i fins i tot una catximba.

La primera part és tensa. El Chelsea remata dos cops al pal. “Qui vols que guanyi?”, pregunten als nens. “El Barça, el Barça”, responen sense pensar-s’ho. Al descans tothom aprofita per omplir l’estómac i, un quart d’hora després, es reprèn la tensió. Sembla que el Barça va millor, però de cop i volta el Chelsea marca. “Gol!”, canten un parell dels nens, i riuen. Com si els més indiferents tinguessin ganes de fer broma amb els altres. O potser és que tant se’ls en dona i que l’únic que volen és passar-ho bé. Segueix el joc. Nervis i tensió fins que Iniesta la cedeix a Messi. “Goool!”, crida el bar, ara a l’uníson.

I l’àrbitre xiula el final. El bar es buida de cop i tothom torna al seu refugi amb la satisfacció, ni que sigui momentània, d’haver gaudit de noranta minuts d’evasió.