GIRONA FC

Àlex Granell: “Per a qui s’estima el Girona, qualsevol partit a l’elit és una festa”

Jugador del Girona

La seva és una història de pel·lícula: després de ser descartat pel Girona mateix amb 16 anys, jugar a Primera Regional amb el Farners el 2007 i passar per 9 equips i 5 categories diferents, Àlex Granell (Girona, 1988) ha complert el somni d’arribar a la Primera Divisió vestint la samarreta que el va enamorar quan era petit.

La temporada és digna de matrícula d’honor.

És un curs fantàstic, sensacional. Crec que els resultats són molt millors del que qualsevol s’hauria imaginat. Afrontem les tres jornades que queden amb expectació; acabar lluitant per entrar a Europa és bonic. Hem sabut renovar les il·lusions, i això diu molt de l’ambició del col·lectiu.

En l’àmbit personal, com afrontava aquest curs?

Ha estat un repte més dels que he viscut al llarg de la meva trajectòria, me l’he plantejat amb la mateixa humilitat amb què m’he pres les coses des del primer dia que vaig posar els peus en un terreny de joc. Era conscient que vindrien futbolistes de renom i que la competència seria la més extrema que he tingut mai, malgrat que sabia que si oferia el rendiment que he ofert fins ara, i encara més si el millorava, em guanyaria el meu espai. No he dubtat mai de les meves capacitats, i això m’ha permès sempre tenir una participació important.

L’eix vertebral continua sent el mateix que ha portat el club a l’excel·lència. ¿Defenseu el que sentiu vostre?

Des del primer moment, el Pablo Machín ha confiat en els jugadors que han rendit durant les últimes temporades. La nostra tasca també implica mantenir l’essència que ha portat el club a dalt de tot, però no fa falta que ningú ens digui que, a la mínima que un jugador doni un nivell superior al del futbolista titular, no dubtarà a alinear-lo. Aquí ningú regala res i no pensem en res més que no sigui continuar, tots plegats, com fins ara.

Què s’aprèn competint contra els millors equips?

He conegut quina era l’exigència que requereix jugar a Primera Divisió, convivint amb persones de cultures i maneres de fer molt diferents al vestidor. Com a segon capità els he ajudat a integrar-se, explicant-los què significa ser del Girona i quin comportament hem de transmetre. Però, sobretot, he après a gaudir dels rivals, els entorns i els contextos. Hem tingut la sort de patir relativament poc.

Que s’acosti el final, inevitablement fa pensar en l’adeu d’Eloi Amagat.

No és una situació fàcil, l’Eloi és fort i s’estima molt aquest club. Encara no li han comunicat si renovarà o no; són moments delicats. A ningú li agraden els finals, i encara menys si parlem del gran capità d’aquest Girona. La seva actitud és exemplar, és un mirall per a mi. I tothom reconeix el talent innat que el fa ser un gran futbolista. Intento estar al seu costat, com a amic. Ell també ho va fer quan a mi les coses no m’anaven tan bé. Segur que, passi el que passi, tindrà un futur brillant.

Vostè ha tingut uns quants models que li han ensenyat els valors del club.

Tinc molt clar com haig d’actuar perquè ho he vist, m’ho han ensenyat. He tingut els millors mestres: Felipe Sanchón, Richy, Jandro, l’Eloi mateix... Futbolistes que observava amb tot el respecte del món i dels quals he intentat aprendre fins al mínim detall.

El dia de demà, Àlex Granell també formarà part d’aquesta llista d’escollits.

M’omple d’orgull que em puguin arribar a recordar com un capità exemplar, que pensin en mi com penso jo en persones que han estat una referència dels últims anys. El millor regal que puc tenir és que algú em miri amb els ulls amb què jo els he mirat a ells.

Lligada la permanència, es van marcar l’objectiu d’arribar al tram final vius en la lluita europea. I encara hi són.

Aconseguir la salvació tan aviat ens exigia marcar-nos fites més importants: teníem clar que volíem lluitar per una plaça a l’Europa League. Parlo de possibilitats, no d’aconseguir-ho. Arribar-hi ja seria l’objectiu màxim, però només demanàvem tenir opcions reals de poder-hi estar, de competir, de continuar-ho intentant, i anem pel camí de fer-ho possible. És molt difícil acabar entre els set primers classificats de la màxima categoria estatal, amb el paper que he fet n’hi ha perquè tothom estigui exageradament satisfet.

Aquest dissabte reben l’Eibar, un rival que no va tenir pietat a la primera volta (4-1).

Guanyar ens podria permetre arribar amb més garanties als dos partits finals. Tothom recorda aquella derrota. Va fer mal, malgrat que el context no té res a veure amb el que vivim ara. Tenim ganes de revertir la situació, estem centrats a sumar un triomf de prestigi.

Quin paper tindrà Montilivi en aquesta recta final?

M’agradaria demanar una assistència massiva: si podem ser 14.000 persones, millor que 10.000. Necessitem el soroll que han fet fins ara, el seu caliu ens ajuda moltíssim. Volem que ens acompanyin, queden dos partits al seu costat que intentarem fer nostres. Qualsevol partit de Primera és una festa per al Girona i tothom qui l’estima. No hi ha de cabre ni una agulla.

Etiquetes

Més continguts de