Bernardo Espinosa: “Per què no podem somiar?”
El central colombià viu, amb ambició, els primers passos a l’elit del Girona
GironaQuan a principis del mes de juliol el Girona n’anunciava el fitxatge, tothom coincidia que Quique Cárcel l’havia encertat. La carta de presentació era immillorable: experiència, personalitat, coneixedor del sistema i amb bona sortida de pilota. Després de 10 jornades en què ho ha jugat pràcticament tot -es va perdre 59 minuts a Leganés, en la seva única suplència-, s’ha ficat el públic de Montilivi a la butxaca. “El Girona és un club petit i humil que, amb valentia, està passejant l’escut sent fidel a una filosofia en què només tenen cabuda la constància i el treball. Sento la il·lusió dels gironins, per què no podem somiar? Tenim ganes de créixer i tots els ingredients per fer-ho”, diu Bernardo Espinosa (Cali, Colòmbia, 1989) abans del partit en què el Girona buscarà el tercer triomf consecutiu a la Lliga, al camp d’un Llevant (12 h / BeIN Sports) que fa pocs dies va guanyar 0-2 a Montilivi en la Copa.
De mare madrilenya i pare colombià, als 10 anys va fixar la residència a Marbella. “Mai vaig ser conscient del canvi dràstic que significa canviar de país, cultura i costums. Estiuejàvem allà i m’ho vaig prendre com una aventura”. A casa, el futbol només era un entreteniment: la prioritat eren els estudis. “Si complia amb les meves obligacions a l’escola, em donarien suport en el que em fes feliç. Com més dificultats tenia, més m’empenyien cap endavant, compartint els meus obstacles”. No pot evitar emocionar-se recordant la seva mare realitzar, diàriament, més de 100 quilòmetres -de Marbella a Màlaga- per dur-lo a l’entrenament o passar-se totes les tardes a la Ciutat Esportiva del Sevilla quan se’n va oficialitzar el fitxatge. “Quan desitges un somni tan exigent, necessites que el teu entorn realitzi grans esforços. És molt difícil arribar a l’elit; s’han de donar les circumstàncies oportunes en el moment adequat, estar preparat i disposat a dedicar-t’hi íntegrament. Van ser moltes hores de cotxe i espera, gràcies a ells he arribat fins aquí”, assegura.
Un dels seus somnis arribava una nit de novembre del 2010, al Sánchez Pizjuán. Debutava, amb gol inclòs, amb el primer equip sevillà guanyant 6-1 el Real Unión en partit de Copa. “Si m’haguessin dit que dibuixés una estrena perfecta, m’hauria quedat curt. Jugar al costat dels teus miralls, en aquell estadi, i marcar és inesborrable”. Però la impossibilitat de fer-s’hi un lloc el va obligar a buscar nous horitzons en forma de cessions al Racing i l’Sporting. “Vaig haver de sortir de la zona de confort però m’han ensenyat a no rendir-me, a perseverar. No gaudeixo del talent que tenen els altres però sí del sacrifici”. Rescindit el contracte, el conjunt asturià el va incorporar la temporada 2014-15. Un inesperat desenllaç en l’últim sospir d’un campionat apassionant el tornava a Primera en detriment d’un Girona que, entre llàgrimes, començava a créixer. “En aquesta professió, els moments de felicitat són efímers. La resta és treball i lluita. Vam tenir un munt de problemes en l’àmbit institucional: molts mesos sense cobrar, jugadors joves que passaven dificultats, no es podia fitxar per una sanció... Totes les circumstàncies anaven en contra però hi vam creure. La possibilitat d’aconseguir-ho era molt petita, atípica... I ho vam fer possible. Això no va de sort o de casualitats, per això la constància del Girona va tenir premi”, detalla.
“He après a relativitzar les coses”
Però el gener del 2016 l’infortuni el va castigar amb crueltat, quan es va trencar el menisc i els lligaments del genoll dret en una lesió que el mantindria 11 mesos allunyat dels terrenys de joc. “M’ha servit per canviar la mentalitat i abraçar els efectes positius, que també n’hi ha. Aprens a relativitzar aspectes menys importants, centrar-te més en allò que estimes... Va ser una lliçó de la qual he sortit reforçat”. La fortalesa i la unitat familiar el van mantenir dret. “Mai he passat per una experiència tan complicada, la vida se sacseja de la nit al dia i qui més ho pateix és la família. Dedicava les 24 hores a la recuperació. Cada matí em deia «Avui milloraràs» i la majoria de cops no era així. Ara valoro cada entrenament o fets tan simples com aixecar-me, asseure’m i córrer”. No va veure la llum fins a l’últim dia de l’any, ja com a futbolista del Middlesbrough. “Sempre havia volgut competir a la Premier i gaudir-ne, em seduïa. Allà tot és diferent: les infraestructures, els estadis, la passió dels aficionats... És una llàstima no haver pogut oferir-hi el meu màxim nivell perquè em trobava en un any de transició”. Ara viu en primera persona els primers passos de la història del Girona a l’elit. “Vull millorar any a any, apujar el llistó i recuperar el temps que la lesió em va prendre. Estic en un projecte molt atractiu on tots remem en la mateixa direcció”. Com sempre, al costat dels seus. “Si els deixessin, anirien fins i tot als desplaçaments. Al pare li agrada molt venir als entrenaments i la mare vesteix la samarreta com una aficionada més. Tornen a gaudir de la meva professió i de veure’m feliç”, finalitza amb un gran somriure.
