GIRONA FC

Eusebio Sacristán: “El vestidor ha ensenyat una maduresa immillorable”

Entrenador del Girona

Eusebio Sacristán / DAVID BORRAT

El Girona arriba a les 10 últimes jornades amb un marge de nou punts respecte al descens, establert gràcies a la fantàstica reacció de l’últim mes de competició, quan ha sumat 10 dels 15 punts en joc. L’entrenador blanc-i-vermell, Eusebio Sacristán (Valladolid, 1964), atén l’ARA durant l’aturada de la Lliga.

¿El satisfà la línia ascendent que mostra el Girona?

Molt, la veritat. L’equip ha assimilat i ha acceptat, des del primer dia, totes les propostes que els hem anat fent. I la resposta és bona, tot i que vam passar una etapa complicada en què els punts no acabaven d’arribar. Però si ens fixem en el rendiment, en el treball del dia a dia, mai hem deixat de competir ni hem abaixat els braços, i això és impagable.

¿Sent que viu el moment de més entesa amb la plantilla?

És possible, però també és lògic perquè com més fa que estem junts més ens coneixem. Vivim un procés evolutiu natural i estem creixent plegats, que és bàsic. Amb humilitat, sent positius. Esforçant-nos i posant les coses en comú. També intento que tots els futbolistes sentin que tenen el seu grau d’importància, no vull deixar-me ningú pel camí. Els necessito a tots per tirar endavant, perquè això és una feina col·lectiva. Ho hem comprovat durant el curs, quan tothom ha tingut moments en què ha pogut sumar, i qui se n’aprofita és el grup.

No és mal negoci plantar-se d’aquesta manera al tram clau del campionat. Ningú es pot confiar, però la permanència està ben encarada.

Sí, però més enllà dels punts em fixo en les sensacions que desprenem. Ens sentim segurs, saber que depèn de nosaltres és un avantatge. No puc negar que com més lluny estiguem de la zona baixa, molt millor; però allunyar-nos és una conseqüència del nostre nivell.

La força per superar l’angoixa que es vivia no fa gaire, quan es van passar gairebé tres mesos sense guanyar, diu molt de l’esperit de la plantilla.

El vestidor ha ensenyat una maduresa immillorable. La capacitat de sacrifici, la responsabilitat que demostra tenir, la mentalitat amb què va entendre la situació... En tot moment he defensat la feina de l’equip perquè, malgrat la mala dinàmica, ha fet mèrits per tenir millors resultats. Psicològicament no és fàcil assumir-ho, perquè et passen moltes coses pel cap. Fins i tot sents que no saps a què recórrer. Vam haver d’experimentar que el que estàvem fent no es podia esprémer més per trobar la manera de visualitzar que encara ens quedaven mitjans per explotar.

¿El triomf al Bernabéu és el punt d’inflexió? O ho és el canvi de sistema? Perquè l’idioma futbolístic és pràcticament el mateix.

Sí, s’hi assembla, perquè no puc deixar de ser qui soc i tinc una proposta clara. Però hi hem introduït matisos, perquè estàvem fallant en algunes coses i teníem certs errors que vam detectar. Fèiem mèrits, sí, però no ho fèiem tot bé. El punt d’inflexió? És una barreja de tot, no hi ha un motiu concret i sí moltes raons. Com la confiança i ser creïbles, que en cap cas ha disminuït. Però el que està clar és que desitjàvem guanyar, i tot ha canviat des d’aquell dia.

¿La fantàstica trajectòria a la Copa hi va contribuir? Als futbolistes els va permetre tenir presents les seves qualitats.

És una de les interpretacions que ens deixa. Sigui com sigui, és una vivència molt positiva, no puc pensar d’una altra manera. A la Lliga no guanyàvem els punts, però entre setmana érem capaços d’eliminar tot un Atlètic de Madrid i posar contra les cordes el Madrid a casa seva. No s’havia de llençar la competició, perquè carregar-te d’il·lusió sempre beneficia. Mira, jo he sigut futbolista, i el que volia era disputar aquesta mena de partits. Sé el que senten, i si ells han escollit aquesta professió és per viure nits així. I encara més quan estàs creant una història com la del Girona, en què pràcticament tot és la primera vegada i existeix un lligam emocional molt gran.

Les lesions han sigut constants i el nombre d’efectius no és gaire elevat. Potser un club amb més capacitat no ho nota, però sembla impossible que al Girona no li passi factura.

Ho hem sabut transformar en oportunitats, especialment per als més joves. Aquesta és una de les millors notícies de l’any, ens podem sentir orgullosos dels nois del filial perquè han tingut la capacitat d’ajudar-nos quan més falta ens feia. Tenim motius per pensar que en un futur no gaire llunyà serem un club on el planter tindrà molt protagonisme.

Un alt càrrec del club confessava el següent: “Tenir Eusebio és un tresor, perquè estem fent una feina molt forta a la base, i ell també hi aposta. No només ho diu, sinó que ho demostra i els posa. I no els posa perquè sí, sinó amb un sentit”.

És un dels gran elogis que se’m poden fer, i tenir aquesta visió de club ens farà millors. Tot ho fem amb una intenció, seguim un criteri comú. I des del primer equip obrim les portes perquè els nois puguin treure el cap. Soc una persona que prefereix mirar a casa quan sorgeix qualsevol eventualitat. Els recursos hi són, per què no aprofitar-los? Crec molt en el sentiment d’identitat i el millor per a un equip és tenir futbolistes amb un compromís que vagi més enllà de l’aspecte professional.

És un valor afegit.

Esclar, i vull explotar-ho. També sé que això comporta un peatge, perquè l’exigència competitiva és immediata i tothom qui comença necessita un temps que el futbol a vegades no et dona. Però m’estimo més pagar aquesta penyora que no arriscar-me a portar algú de fora que no m’aporti el factor addicional de sentir els colors. S’ha de valorar tot, i estic disposat a assumir-ho. Tampoc em considero una persona valenta, prenent aquestes decisions. És més una qüestió d’intel·ligència, de sentit comú. Si un noi de casa m’acabarà donant un vuit i un jugador de fora m’aportarà un set, està clar quin dels dos té una nota més alta, no?

Sí, però a l’elit els experiments són mínims, perquè els resultats manen.

És cert, però si alguna cosa de bo té aquest club és que es valora la tasca de l’entrenador. Aquest és un dels motius principals que em van fer decidir venir. Sé que la responsabilitat la té Quique Cárcel, perquè ell analitza la meva feina. Els propietaris hi confien, i tinc la tranquil·litat de saber que no hi haurà cap condicionant extern que influeixi en el meu futur. I així és més fàcil fer aquesta mena d’apostes, perquè no se’m transmet una urgència immediata, i per a un entrenador és ideal treballar d’aquesta manera. Fa un moment parlàvem de les setmanes en què no trobàvem el camí de la victòria, i no hi va haver cap dia que em sentís qüestionat. I potser en un altre lloc se m’hauria posat en dubte. Vam fer una anàlisi, ens vam reunir, vam parlar de tot; però sempre entenent que entre tots trobaríem una solució i no pensant que la solució era trencar la relació.

¿La continuïtat a Primera seria la matrícula d’honor al seu primer any?

Indubtablement, el meu èxit al Girona demana mantenir la categoria i lluitar per l’estabilització al màxim nivell. Esperem que arribi com més aviat millor, treballem sota aquest focus. Si això passa, tots serem feliços per haver tingut l’encert d’assolir aquest gran repte.