Futbol

El dinosaure cau a l’abisme de Segona

L’Hamburg, únic equip que sempre s'havia mantingut a Primera, perd la categoria a l'última jornada

Cinquanta-quatre anys, dos-cents seixanta-un dies, quaranta-cinc minuts i vint-i-un segons. El mític rellotge del Volksparkstadion d’Hamburg va permetre congelar en la retina aquests dígits per a la posteritat just quan els jugadors locals abandonaven el terreny de joc davant de 57.000 espectadors. Plors de tristesa, ràbia, frustració i desolació com a epíleg d'uns moments de caos protagonitzats per energúmens que es fan passar per fans, però que veritablement no ho són, i que es van dedicar a llançar material pirotècnic al camp perquè l’àrbitre es veiés obligat a aturar durant uns minuts el partit, però no l’agonia del primer descens a Segona de l'equip. El rellotge encara indica el temps rècord en què l’Hamburger Sportverein, més popularment conegut com el HSV, ha sigut ininterrompudament a Primera. El cronòmetre continuarà funcionant fins que el 30 de juny la temporada abaixi oficialment el teló. Aquest ha sigut l’interval més llarg i exclusiu de què només podia presumir l’Hamburg com a únic representant fundacional de la Bundesliga, que sempre ha jugat a la màxima categoria. Fins ara.

Perquè el dinosaure de la Bundesliga ha caigut en l’abisme víctima dels terratrèmols originats a la mateixa entitat. El seu orgull de club insubmergible –representat de forma molt digna per la incondicional afició que va omplir fins a l’últim dia l’estadi– es fossilitzarà a Segona, on l’espera amb candeletes el St. Pauli, l’arxirival de la ciutat, per jugar el primer derbi als baixos fons. No només l’afició pirata en farà befa. El HSV s’ha convertit fa temps en la riota del futbol alemany perquè ho tenia tot –tradició esportiva, dimensió social i diners– per mantenir-se a la zona alta de la classificació. Però, al capdavall, no és casualitat que l’Hamburg no hagi guanyat cap títol important des del 1987, després de ser un club dominador a finals dels 70 i principis dels 80. Sis lligues, tres Copes alemanyes, una Recopa (1977), una Copa d’Europa (1983) i ara res.

Ja havia semblat prodigiós que l’Hamburg arribés amb possibilitats d’eludir el descens directe en aquesta última jornada, però, a banda de guanyar el Mönchengladbach (2-1) i en inferioritat numèrica, li calia una derrota del Wolfsburg davant el ja descendit Colònia que no va arribar (4-1). El club de la Volkswagen es va assegurar la plaça de relegació, que li dona la possibilitat de jugar-se la permanència en una eliminatòria final contra el tercer classificat de Segona, el Holstein Kiel. A la zona alta, el campió Bayern, el Schalke, el Hoffenheim i el Dortmund seran els representants alemanys de la pròxima Lliga de Campions. Bayer Leverkusen i RB Leipzig ho seran segur a l’Europa League.

Fins a l'últim dia el HSV va lluitar amb les noves esperances que havia recuperat amb el tècnic Christian Titz, que va arribar des del filial a falta de vuit jornades amb l’equip a 7 punts de la plaça de relegació. Titz, que ha aportat a l’equip una aposta fresca pel joc de posició, continuarà a la banqueta tot i el descens, més imputable als altres dos tècnics que han desfilat abans aquesta temporada, al gruix d’una plantilla sobrevalorada i a la pèssima feina de la direcció esportiva i executiva del club.

En els últims quatre anys, l’Hamburg ha destituït tres caps executius (Carl-Edgar Jarchow, Dietmar Beiersdorfer i Heribert Bruchhagen), quatre directors esportius (Oliver Kreuzer, Peter Knäbel, Beiersdorfer i Jens Todt) i set entrenadors (Bert van Marwijk, Mirko Slomka, Josef Zinnbauer, Knäbel, Bruno Labbadia, Markus Gisdol –al gener– i Bernd Hollerbach –al març). Els despropòsits s’allarguen en el temps: són 18 els canvis d’entrenador de l'última dècada, 19 des que Angela Merkel és cancellera alemanya.

Amb directius més pretensiosos que competents, l’Hamburg ha anat acumulant mals fitxatges i males vendes en la seva política de jugadors, a més de perdre llençols a cada bugada que es feia des de la banqueta. En comptes de protegir la seva idiosincràsia competitiva, el club ha anat desaprofitant tot el seu capital. Podria servir d'anècdota que els dos grans futbolistes que ha donat la ciutat hanseàtica els últims 25 anys, Andreas Brehme i Steffan Effenberg, mai van jugar al HSV. Però tampoc es van saber retenir els últims anys jugadors com Vincent Kompany, Jerôme Boateng, Son Heung-min, Jonathan Tah, Hakan Çalhanoglu i Kerem Demirbay.

Sense cap filosofia esportiva clara a seguir, l’Hamburg ha dilapidat els milions que li ha facilitat el seu mecenes, Klaus-Michael Kühne. Massa directors esportius i assessors –alguns de dubtosa reputació– han posat la mà al club sense desenvolupar-hi una cultura de joc. La plantilla actual està molt descompensada, sobretot pel que fa a la zona de creació i atac. L’Hamburg se’n va a Segona com a equip menys golejador (29).

El descens és un cop esportiu, moral i econòmic no només per al club, sinó per a la segona ciutat més poblada d’Alemanya. A través del HSV es produeixen a la ciutat uns ingressos de 100 milions d’euros, assegura el director de l’Institut per a l’Economia Mundial hamburguès, Henning Vöpel, i apunta que hi ha uns 700-800 llocs de treball lligats al club.

S’acaba una era a l’Hamburg en plena agonia. La premsa local ja havia esgotat tots els titulars al voltant d’un equip que havia sobreviscut de miracle partits de relegació el 2014 i el 2015. Fa tres setmanes, el diari 'Tagesspiegel' havia publicat una entrevista imaginada al rellotge de l’estadi. Gairebé 55 anys després, el club dinosaure ja no podrà viure més del seu mite.

Etiquetes

Més continguts de