Espècie protegida
Esports Futbol 03/03/2021

Un any

i
Xavier Fina
2 min
L’Espanyol s’encalla contra un Atlètic massa rocós

Les primeres vegades estan sobrevalorades. Recordem el primer petó (i recordem com el vam viure perquè sabíem que aquell era el primer petó); recordem un ampli ventall de primeres vegades en l’esfera eroticosexual; recordem la primera borratxera, la primera calada, el primer cop que vas parlar amb l’amor de la teva vida. També la primera mort, el primer cop que vas veure plorar el teu pare o el primer cop que vas veure aquella mirada de llunyania en el teu fill adolescent. Si no eres massa petit, també pots recordar el primer cop que vas anar al camp del teu equip, el primer partit oficial que vas jugar i el primer gol que vas marcar. Però ens costa viure amb intensitat i consciència els últims cops. Perquè gairebé mai sabem que ho seran. L’últim petó, l’últim cop que fas l’amor, l’últim cop que veus una persona, l’últim gol que marques, l’últim llibre que llegeixes. I l’últim cop que vas al camp del teu equip.

Aquesta setmana ha fet un any que vaig anar per últim cop a Cornellà: Espanyol-Atlètic de Madrid. No sé si finalment serà l’últim cop, però ha passat un any. I tot i que la pandèmia es començava a veure pròxima, aquell dia no tenia cap consciència que passaria més d’un any sense poder-hi tornar. I ho enyoro molt. Trobo a faltar el viatge cap a Cornellà amb el meu fill: una hora molt valuosa de complicitat i comunicació úniques. Sense interferències. Ell i jo. Parlant de la setmana i també parlant del partit. Fent apostes per tot (alineació, assistència, resultat, golejadors). Ell queixant-se del meu pessimisme (“Com pots dir que amb l’empat fas? Avui hem de guanyar!”), jo evitant que es faci massa il·lusions. L’arribada al camp: un lloc familiar i conegut, però també un lloc nou –al cap i a la fi només hi anem (hi anàvem) cada quinze dies–. Que n’és de bonic! Perquè el camp de l’Espanyol –i no ho dic com a perico– és molt bonic. El retrobament amb els companys de localitat (“Avui, què? Doncs a patir, com sempre”). La sortida al camp dels jugadors i l’himne: ara el cantàvem a cappella i no podia evitar que m’entrés un borrissol a l’ull. Els aplaudiments del minut 21 en homenatge a Dani Jarque. La celebració dels gols: amb abraçada paternofilial inevitable i –en cas de ser en els últims minuts o contra rivals especials– amb abraçades a desconeguts incloses. Abraçades apassionades a senyors que no conec de res. De fet, ara fa un any, amb l’enèsim gol de RDT (que van adjudicar al defensor en pròpia porta) vaig abraçar per últim cop un desconegut. I segurament, aquest “últim” sí que és definitiu.

stats