Tot en contra (i per culpa nostra)

Sovint he escrit sobre un dels grans problemes de l’Espanyol: la seva identitat. Crec que fins que no tinguem clar qui som i qui volem ser no anirem enlloc. I això m’ha preocupat estant a Primera o jugant competicions europees. No és una qüestió conjuntural que només aparegui en moments de crisi. Perquè els nostres problemes d’identitat són estructurals, i la resta en deriven. En l’Espanyol hi pensem molt perquè ens preocupa molt. Però el pensem poc. I només des de les idees és possible (re)construir un projecte.

Ara tenim pressa. S’acosta el final de Lliga i descobrim que hi ha una desgràcia superior a la del descens de la temporada passada: no aconseguir l’ascens immediat. Perquè l’únic consol que trobàvem fa uns mesos mentre ploràvem la nostra desgràcia era l’absoluta seguretat que el pas per Segona seria tan efímer com havien estat les altres quatre vegades que hi havíem caigut. I amb les presses, les angoixes i la por de no aconseguir els objectius, es fan més evidents que mai les nostres mancances.

Estem sols. Més enllà d’iniciatives tan voluntaristes com meritòries fetes des de la militància, no tenim cap mitjà de comunicació ni cap institució que defensi els nostres interessos. A Segona això s’agreuja, però la cosa no ve d’aquí. El periodisme català (i espanyol) és de samarreta. I a Catalunya aquesta samarreta té uns colors evidents. Ningú no es fa ressò de les injustícies arbitrals que pugui patir l’Espanyol perquè només els afecten les que pateix el seu equip. Però és que el mateix club no es fa respectar en cap instància federativa, ni tan sols la catalana. El president de la Federació va estar a punt de ser candidat a la presidència del Barça i alguns dels seus col·laboradors més propers s’expressen desacomplexadament com a antipericos.

No tenim model. Ni de club, ni de joc. Sembla que ens volem identificar com a club de planter. Però només un dels quatre capitans és de la casa. I dos fa tot just uns mesos que han arribat. Malgrat tenir Tamudo i Capdevila en nòmina, Marañón al consell, Durán com a màxim executiu i Rufete de director esportiu, no trobem cap portaveu que parli des del sentiment perico. Ningú dona resposta a les nostres pors, ningú comparteix amb nosaltres el sentiment d’injustícia. Falta d'autoritat moral? Falta de poder? Falta d’implicació?

I finalment, però no menys important, tenim una afició desorientada. Semblem nou-rics. No som coherents amb allò que més ens identifica: no som “la força d’un sentiment”. Però d’això en parlarem la setmana vinent.