La fe del Girona serveix per seguir sumant (1-1)

GironaMogut per una fe que no es trenca ni en la pitjor de les tardes, el Girona ha empatat gràcies a un cop de cap de Bernardo al tram final (1-1). Els d’Eusebio, que no han jugat bé però ho han donat tot, no passen per un bon moment i porten quatre jornades sense vèncer. Però no s’ensorren, i aquesta és la millor assegurança de vida perquè, per moments, a Montilivi li entra la pressa i es posa a xiular. Encara amb el coixí suficient per no passar penúries, si el Girona ha tingut l’excel·lent rendiment dels últims cursos, ha sigut perquè tothom ha remat en la direcció adequada, i faria bé de no perdre-ho ara que la pilota es nega a entrar amb la mateixa facilitat que abans. Perquè mentre la plantilla mantingui aquest coratge, tot anirà bé. Costarà més o menys, però el final serà feliç. I tenint en compte que el Girona no és cap gegant, ja és molt més del que aquest estadi somiava fa uns anys.

La pressió elevadíssima del conjunt de Bordalás ha incomodat el Girona des del primer moment, incapaç de trobar forats dins de l’eficient sistema defensiu dels madrilenys, que si no han perdut a domicili des de la primera jornada per alguna cosa serà. Situat Granell al carril, i amb Aleix Garcia al doble pivot per mirar de donar velocitat a les triangulacions, la possessió inicial gairebé no s’ha discutit. Això sí, sense que es traduís en perill més enllà d’un recurs que a Montilivi sol tenir premi: centrar buscant el cap de Stuani. L’uruguaià, que n’ha tingut dues tot just començar, sabia que avui el seu radi d’acció encara era més petit del compte. Si volia sortir amb un somriure, el percentatge d’encert hauria de ser més elevat que mai, perquè els madrilenys no estaven disposats a deixar-n'hi passar ni mitja. Mata, a causa d’un mal control, i Jorge Molina, en un xut aturat per Bounou –l’escollit per davant de Gorka-, han tingut més a prop el gol que no pas el Girona intentant proposar. Intentant-ho, no aconseguint-ho; perquè el partit ha convidat més a les fogonades individuals que no al joc coral que idealitza posar en pràctica Eusebio.

Amb el talent de Borja García limitat a espurnes ocasionals i amb Portu perdent en la seva lluita contra el món, tots dos n’han tingut prou amb un instant fugaç per posar fer aixecar Montilivi. La meravellosa assistència de Borja, però, no ha tingut el resultat esperat perquè Portu, amb el llum apagat, ha vist com Soria i Antunes rebutjaven la doble ocasió al límit del descans. Ha sigut molt atrevit perdonar un regal així al Getafe, que no sol mostrar-se tan generós.

Que als madrilenys ja els anava bé l’empat estava més que cantat. Ells, que dominen com ningú l’altre futbol, aquell que implica jugar a no jugar, han tret de polleguera el Girona a còpia de pèrdues de temps, caigudes a terra i totes les entremaliadures imaginables. Els gironins, frustrats, s’han mantingut ferms en el camí de la valentia quan han hagut d’escollir entre intentar conservar el punt o sacsejar-ho tot per mirar d’aconseguir-ne dos més, i amb el que s’han trobat és amb el gol d’Ángel, que no ha desaprofitat la centrada d’Antunes. Quan tot semblava perdut, però, ha aparegut Bernardo i ha apagat els xiulets rematant amb el cor una falta picada per Àlex Granell. Fins i tot Portu podria haver donat els tres punts, però el seu cop de cap ha sortit llepant el pal. Mai se’ls pot donar per morts.