GIRONA FC
Esports Futbol 09/11/2018

La delícia de veure complert un somni perseguit tota la vida

Bartomeu Pagès, golejador del Girona de finals dels 70, valora els 50 partits a Primera

Jordi Bofill
3 min
Barto Pagés, a Montilivi

Girona“Si quan estàvem a punt de pujar a Segona tot era una bogeria, viure aquests anys del Girona és un regal”, explica Bartomeu Pagès (Sant Jaume de Llierca, 1954), el golejador gironí de finals dels 70 destaca el fet que Montilivi sigui protagonista en primera persona de partits al màxim nivell. “No es valora prou que avui es jugui el partit 50 a Primera; s’ha complert un somni que molts vam perseguir, sense èxit, durant tota la nostra trajectòria”. Rematador nat, en Barto era d’aquells davanters que ensumen la sang: va defensar els colors del Girona entre el 1976 i el 1980 i va marcar una cinquantena de gols. “Vaig arribar amb l’equip instal·lat a Tercera, en una època on a Segona només hi pujava el guanyador. Va coincidir que l’any següent es reestructuraven les categories perquè s’estrenava la Segona B i no vam quedar campions per dos punts”, lamenta amb aquell esperit competitiu que encara manté. Des de llavors, la transformació és evident. “Intentàvem ser professionals, però sense guanyar-nos-hi la vida. No teníem uns hàbits establerts. Dieta? A la nostra època menjàvem de tot, fins i tot massa. Ja m’hauria anat bé, ja, jugar amb algun quilo menys”, explica, entre rialles, en recordar la resposta de la plantilla quan Gerard Gatell, el tècnic d’aleshores, va introduir les dobles sessions d’entrenament. “Al migdia anàvem al bar a menjar pa amb tomàquet, embotits i botifarres, acompanyat d’un bon porró de vi i algunes cerveses. No ens estàvem de res; era fotut tornar a córrer després d’aquells tiberis!”

Eren uns anys en què el Girona encara tallava el bacallà, abans que entitats com el Figueres o el Palamós s’avancessin fent el salt al futbol professional, i en què s’havia de ser ric en imaginació per compensar la falta de múscul al banc. “Organitzàvem partits contra el Betis, el Madrid o el Barça per recaptar diners. Costava molt cobrar, però això no només passava aquí, era el pa de cada dia. Per als que manaven, gestionar un club era un sacrifici personal. Podríem parlar de romanticisme perquè, moltes vegades, els diners sortien de la butxaca dels directius, que s’esforçaven perquè nosaltres vestíssim els colors blanc-i-vermells. Fins i tot Montilivi tenia un bingo, es buscaven idees a sota les pedres perquè hi havia moltes nòmines per abonar”, afirma Pagès, que també es va fer un tip de marcar gols al Banyoles, el Figueres i l’Olot. Lluny d’utilitzar una metodologia d'entrenament concreta, va perdre el compte dels quilòmetres que va fer esprintant per les muntanyes. “No vèiem la pilota, ens deien que només la trobaríem a l’olla per dinar; així s’asseguraven que quan arribés el partit teníem ganes de tocar-la”.

Un instint que l’acompanya

Segons Pagès, el principal canvi respecte a ara fa 40 anys és l’estat físic dels actors principals. “Els futbolistes d’avui són quasi atletes perquè tenen un munt de persones que els controlen al més mínim detall. El nostre grau de disciplina estava molt lluny d’aquests nivells”, confessa. I afegeix: “Els de la meva generació tindríem problemes per jugar, ara mateix”. “També s’ha de tenir en compte que molts treballàvem i que no entrenàvem pas cada dia; per a molts, el jornal no venia del futbol”, reconeix. El boom que Montilivi va viure a finals del 70, amb el Girona en plena lluita fallida per arribar a Segona, va fer que els partits passessin de jugar-se el diumenge a la tarda al dissabte a la nit, i alguns dels desplaçaments més llunyans ja es fessin en avió. “Hi viatjàvem poc, però hi viatjàvem. Suposo que ho fèiem quan a la caixa havia sobrat algun calé. Les hores que ens vam arribar a tirar a la carretera, en autocar, això sí que era èpic! Ens la podríem haver fotut tranquil·lament qualsevol nit, perquè només teníem un xofer i a vegades li venia la son. El ruixàvem amb colònia o amb aigua perquè no s’adormís”, assegura.

A Montilivi encara es recorda l’eterna amistat forjada amb en Josep Serra. “Era el meu company d’aventures, un central immens que com a persona no tenia preu. Tots dos som de Sant Jaume, havíem anat plegats a escola i compartíem cotxe per anar als entrenaments i habitació als hotels”, assenyala Pagès, que conduïa un Dyane 6: “El meu pare tenia una furgoneta vella per repartir pinso, així que em podia escapar amb el seu cotxe”. Com sempre que els gironins juguen a casa, se’l veu donant suport a la tribuna. “El cor encara em diu que hauria de sortir a rematar segons quina centrada, és un instint que m’acompanyarà tota la vida”. Desitja més que ningú celebrar el mig centenar de partits a Primera contra el Leganés (20.45 h, BeIN LaLiga) amb un triomf. “M’estimo aquest club amb l’ànima i crec que un dia d’aquests encara la farem més grossa”, sentencia.

stats