Un Athletic massa còmode castiga la passivitat de l’Espanyol

BilbaoEn el partit més transcendental fins ara del curs, l’Espanyol va fer un pas enrere (2-0) que deixa tocades les seves aspiracions europees. No és definitiu, ja que segueix a una distància que encara impedeix descartar cap escenari. El marge d’error, però, ja s’ha acabat, i si no guanya pràcticament tot el que li queda, a l’Espanyol se li pot fer llarga la Lliga. A l’hora de la veritat, ahir no va saber jugar el partit que calia.

La proximitat dels dos conjunts a la classificació feia preveure un duel disputat a San Mamés amb opcions per a tots dos, però el guió del partit va ser força diferent de l’esperat abans de començar: l’Athletic Club no va necessitar prémer en excés l’accelerador per anar controlant un partit que, amb inesperada comoditat, va endur-se a plaer. Els bascos van viure probablement el partit més còmode en el que va de curs. A l’Espanyol li va faltar intensitat, arguments ofensius i, sobretot, molt de joc.

Quique Sánchez Flores va revolucionar l’onze amb una proposta inèdita aquest any. Condicionat per la baixa per sanció de Gerard Moreno i pel cansament d’homes com Aarón i Jurado, que han jugat tots els minuts, o Hernán i Caicedo, que a més acumulen viatges internacionals, el tècnic va apostar per alguns dels menys habituals, com Víctor Álvarez (que només havia disputat 16 minuts en Lliga), Álvaro Vázquez (que només havia sigut titular un cop, a Mestalla), Diop, Roca i Melendo. Sense alguns dels seus habituals, el joc se’n va ressentir. L’Espanyol proposava un 4-3-3 en atac que mutava a 4-4-2 en defensa, amb Melendo i Roca com a homes més exteriors, dos perfils més associatius que verticals. El joc per bandes, per tant, va ser pràcticament nul fins a l’entrada d’Hernán a la segona part. Fins aleshores un Espanyol sense idees s’havia limitat a tirar pilotes llargues perquè Álvaro i Piatti, dos puntes mòbils, caiguessin a banda i busquessin allargar l’equip. Els centrals de l’Athletic, però, els van tenir ben controlats en tot moment.

El conjunt basc no va patir. Pressionant una mica, veia com l’equip català li regalava la pilota. Un cop la recuperava, combinava amb pausa fins a plantar-se pràcticament a la frontal rival. Allà la idea dels bascos era clara: buscar Aduriz. El veterà punta va protagonitzar les quatre rematades locals de la primera part. Dues, de cap, van anar desviades. Les altres dues van ser gol. El primer, en un penal clar de Víctor Sánchez, que va relliscar, sobre Muniain, que Aduriz va transformar a l’estil Panenka. El segon, en una badada defensiva de tota la defensa periquita, que va deixar sols diferents jugadors de l’Athletic, que no van desaprofitar l’oportunitat. A la segona part va perdonar el tercer amb un xut clar al travesser.

Els canvis no modifiquen el guió

Ahir ni l’habitual efectivitat que estava mantenint l’equip blanc-i-blau aquest el curs va acompanyar. El perill visitant al primer temps va limitar-se a dues rematades de cap dels centrals Diego Reyes i David López, i una falta desviada d’Álvaro. Avisos insuficients per incomodar un Athletic massa poc exigit. Quique va intentar posar fi a la falta d’idees modificant l’equip al descans. Roca i Melendo, els dos homes que menys havien participat, van deixar el lloc a Jurado i Hernán, que malgrat estirar una mica l’equip no van aconseguir modificar el signe del partit.

L’Espanyol no va tenir la fe de divendres passat i en cap moment va acabar d’entrar en el partit. Va canviar peces, però va seguir amb el mateix guió. Sense prendre riscos en un partit que ja tenia perdut, amb prou feines va ser capaç de trepitjar l’àrea rival un cop, en una centrada d’Hernán que va rematar de cap sense sort el més menut, Piatti. El posat seriós del tècnic madrileny ho escenificava amb claredat: en el partit més important de la temporada els seus homes van mostrar una versió molt allunyada del seu millor nivell. Malgrat que les sensacions no acompanyin i la distància a retallar sigui més gran, l’Espanyol ha de seguir pensant que el seu somni encara és viu.