Publicitat
Publicitat

FUTBOL - PRIMERA DIVISIÓ

El cost de la plantilla relativitza l’objectiu europeu de l’Espanyol

Fins a deu clubs han gastat més en els seus equips que els blanc-i-blaus

¿És realista exigir a l’Espanyol anar a Europa? Quan es va tancar l’última Lliga, tots els balanços fets des de Cornellà i des de Sant Adrià van apuntar en una mateixa direcció: s’havien superat les expectatives, mostra fefaent que el creixement esportiu era una realitat. El vuitè lloc era satisfactori, sobretot tenint en compte d’on venia l’equip i l’extens treball de renovació i d’adaptació.

El pas següent, van assegurar els responsables esportius, era consolidar el rendiment i millorar els registres. O, el que és el mateix, lluitar per una setena posició que garanteix mig bitllet per a Europa. El discurs era unànime pel que feia a la valoració, però des de principis d’estiu ha tingut algunes variacions a l’hora d’expressar quin és el repte del conjunt blanc-i-blau per a aquest curs.

Una plantilla a mig camí

Quique Sánchez Flores va acomiadar el curs passat assegurant que, si eren capaços de confirmar la plantilla “somiada”, podrien “aspirar a l’esglaó següent”. El tècnic, però, no ha volgut concretar cap objectiu concret en aquest començament de curs. “Hi ha una evolució respecte a la temporada passada. Volem competir, guanyar i millorar els registres del curs anterior tenint en compte el nivell de dificultat”, va aclarir el madrileny, que advertia que les possibilitats econòmiques encara limiten les esportives.

El límit salarial i les restriccions del govern xinès als inversors estrangers que vulguin apostar per clubs de futbol han frenat, no pas aturat, el creixement del projecte: “Vam guanyar la nostra lliga, però serà difícil repetir el que vam fer l’any passat, haurem de millorar”. Quique parlava del nivell de la plantilla, però implícitament feia referència a la diferència de pressupostos respecte als seus rivals. El curs passat l’Espanyol va quedar per sobre de la posició que marcaven les seves possibilitats econòmiques, tal com van deixar clar tant el conseller delegat, Ramon Robert, com el director esportiu, Jordi Lardín. “Som el novè pressupost de la Lliga”, explicaven. 

“Els equips que fitxen tres jugadors per 15 milions són els que van a la Champions”, va deixar clar Quique Sánchez Flores abans d’enfrontar-se a un Vila-real al que van anul·lar tot i haver gastat 45 milions el passat estiu. El límit salarial (el desè més alt, de 60,9 milions d’euros, 13,5 més que el curs passat) i les restriccions del govern xinès als inversors estrangers que vulguin apostar per clubs de futbol han frenat, no pas aturat, el creixement del projecte. “Si Rastar no hagués tingut aquestes restriccions i el club ho hagués necessitat, hauríem tingut una injecció econòmica per fitxar un o dos jugadors d’uns 8 milions d’euros, però no hem pogut anar a per ells”, reconeixia el director esportiu Jordi Lardín en una conversa amb l’ARA. Dels 25 efectius del primer equip, 12 han sigut fitxatges amb cost de traspàs. La resta (7) han arribat lliures o del planter (6).

Inversions desiguals

La realitat és que l’Espanyol no pot competir amb el Sevilla i el Vila-real”, va assegurar el propi Lardín a mitjans d’agost. Dues setmanes més tard, l’Espanyol tancava el mercat estiuenc amb una inversió de 8,6 milions d’euros en reforços, la meitat que l’estiu passat. La paraula Europa ha sigut una constant des que Chen Yansheng va entrar al club, però si es té en compte el cost global de la plantilla (només el preu de compra, excloent-ne els salaris), s’entén que l’entitat ho vegi com un repte a mitjà o llarg termini. Les xifres parlen: la plantilla de l’Espanyol és l’onzena més cara de Primera. Els 25 jugadors del primer equip periquito han costat a l’entitat 24,8 milions d’euros, una quantitat a mig camí entre la que han gastat Deportivo i Màlaga (20 milions), i Athletic (29), la desena plantilla més cara.

El club, però, no vol rebaixar les ambicions: “No crec que l’excusa de ser el desè o onzè pressupost sigui vàlida per justificar no anar a Europa. Nosaltres intentarem anar-hi, perquè tenim una bona plantilla. No renunciarem a Europa, ja que li podem treure moltes coses a aquesta plantilla”, defensa Lardín. Pugnar per Europa implica lluitar de tu a tu amb equips com la Reial Societat, rival del proper dilluns. Els bascos han gastat en els seus jugadors dos cops i mig el que ha invertit l’Espanyol (66 milions). Més lluny queden les plantilles del Vila-real (113), el València (121) o el Sevilla (137), i totalment inassequibles resulten les de l’Atlètic (284), el Madrid (478) i el Barça (530). Sis plantilles que superen els 100 milions de cost i a qui sí que se’ls exigeix Europa.

Els diners, però, no són cap ciència exacta en el futbol. El curs passat, projectes humils com els de l’Eibar i l’Alabès van millorar les posicions de plantilles més cares les del València o el Celta. Enguany, equips modestos com el Leganés (10) o el Llevant (9) demostren que la falta de recursos no impedeix rendir amb eficiència. Competir i somiar no és només qüestió de diners.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT