12/05/2021

El virus del paulocoelhisme

2 min
Francino en la seva tornada a la ràdio

Dilluns ho va explicar de manera brillant i emotiva Carles Francino: sembla que el virus del covid no ve sol, que l’acompanya el del paulocoelhisme. En dono fe. I si, a més a més del virus, acabes de passar per una intervenció quirúrgica important, l’esperit de l’escriptor brasiler t’envaeix del tot. Suposo que per això dissabte vaig tornar a plorar per culpa de l’Espanyol (des de Leverkusen que no ho feia: ni els tres descensos, ni els altres dos ascensos, ni l’altra final perduda, ni les dues finals guanyades, ni el gol de Coro, ho havien aconseguit). Estic tendre, estimo molt. Potser per això m’he emocionat llegint l’article de l’Oriol Vidal recordant les abraçades periques amb el seu pare. Potser per això he tornat a plorar llegint l’article de Carlos Marañón, el millor que cap de nosaltres escriurà sobre aquest ascens, en el qual recorda l’abraçada que l’Elena li va fer el 9 de juliol per consolar-lo pel descens pocs dies abans de morir. Potser per això he enyorat llegir l’article que no ha pogut escriure Rafael Metlikovez.

Tots els clubs podrien tenir per lema “la força d’un sentiment”. L’amor per uns colors sempre amaga petites grans històries vinculades a persones que estimem o hem estimat. La nostra singularitat és que només tenim aquesta força del sentiment. No representem cap país, cap ciutat, cap ideologia, cap gesta que no sigui la de la supervivència. Som una anomalia i aquesta condició enforteix els vincles sentimentals entre nosaltres.

Som minoria i, per tant, cadascú de nosaltres és un dels pocs pericos que els nostres entorns coneixen. I aquests dies m’han felicitat molts culers que m’estimen i –serà culpa de Coelho– també m’han emocionat. Ho explica molt bé Jofre Llombart en el missatge que ens va enviar als seus pericos: “No soc de l’Espanyol però sí que soc de l’alegria que ara teniu”. M’hi reconec. Quan desitjo derrotes del Barça i penso en persones concretes a qui estimo, deixo de desitjar-les (és per això que intento no pensar-hi). La remuntada de fa uns anys contra el PSG la vaig celebrar perquè el meu sogre la va viure des de casa nostra. I la seva alegria no podia no ser la meva.

Entre el virus brasiler i l’alegria d’aquests dies fins i tot he oblidat les ofenses i els insults del 9 de juliol del 2020. Aquell dia vaig decidir que em guardava les respostes per quan arribés l’ascens. Dissabte no vaig dedicar-los-hi ni un segon. Ja ni recordo qui eren. Suposo que en el pecat de celebrar la desgràcia aliena portaran la penitència d’aguantar la nostra felicitat. Crec que aquesta frase és de Paulo Coelho.

stats