Visca Massanassa!

BarcelonaUn dels molts avantatges d’aquest ascens anunciat és que podem fer-ne una crònica que no oblidi ningú. I qui menys mereix l’oblit és Vicente Moreno, un dels màxims artífexs d’aquesta gran temporada. Va lluitar per venir, i ho va fer perquè tenia clar que el nostre pas per Segona era producte d’un accident. Un bon motiu, però també una gran pressió. Perquè sabia que l’èxit seria la normalitat i el fracàs una immensa derrota. En l’ambient surava la idea que no tenia cap mèrit aconseguir l’ascens amb l’equip amb més diners del campionat. Una lectura una mica injusta, especialment en un esport que no té cap problema en convertir en mites entrenadors que han fet campions (i molt sovint ni això) equips amb tot el petroli del món per fitxar els millors jugadors. Entrenadors que sempre han pogut triar les seves plantilles i convertir-les en autèntiques seleccions mundials.

Vicente Moreno va agafar un grup de jugadors que acabaven de demostrar que eren el pitjor equip de Primera de la història. En una categoria en la qual, d’inici, hi havia dos equips que havien demostrat que eren millors. Amb tota la pressió de pujar però amb una fragilitat de grup que feia por. Un grup que en tot un any només va guanyar cinc partits, un més que els entrenadors que va tenir. Amb jugadors considerats de Primera Divisió que passaven de jugar contra els millors del món a visitar camps que ens transportaven a les èpoques del Carrusel i el Soberano. Un grup aristocràtic i decadent. I, per a la resta, l’equip a batre, el partit marcat en el calendari. És difícil trobar una distància tan gran entre la percepció externa i l’autopercepció. Des de fora, els millors, però ells se sentien uns perdedors. I aquí és on el de Massanassa ha fet una feina immensa. Sense canviar el to en funció del joc o dels resultats, expressant en tot moment una absoluta confiança en el grup, mimant els egos (i, sobretot, l’Ego). Malgrat que molts el recordàvem per una mítica bronca als jugadors quan era entrenador del Mallorca, aquí sempre ha optat per l’estímul positiu; tot sabent que, per assolir i consolidar la confiança, el millor tractament són les victòries. Per això va començar sent resultadista i un punt conservador; perquè només des dels bons resultats era possible assolir l’excel·lència dels últims partits.

Gràcies per tot, Vicente. El teu nom ja ha entrat per sempre a la història de l’Espanyol. I perdona’m: el dia del Mirandés vaig tenir dubtes sobre tu. Ara toca gaudir, intentar ser campions (per a mi, objectiu secundari però apetitós) i començar a preparar el retorn a casa.