18/12/2014

El gamarús de Lara

2 min

Que ningú s’espanti. L’equívoc títol no pretén qualificar la intel·ligència d’una de les grans fortunes del nostre país i part de l’estranger. Jo, això, mai no ho faria. Per educació i, sobretot, per prudència. El gamarús és el que segons el mateix José Manuel Lara li cal a l’Espanyol per sobreviure. Un gamarús com el que va ser ell en el seu moment. Cito el mateix editor en una recent entrevista de Francesc Via al diari As : “Si no trobem un tonto com jo, desapareixem”.

Comparteixo el diagnòstic. Necessitem un milionari valent (millor dir-ne milionari valent que no pas gamarús ). No cal ser un gran expert en economia per entendre que, per tornar un deute de més de 130 milions d’euros, tancar els exercicis sense dèficit és insuficient. Naveguem en un vaixell ple d’aigua. I el gran èxit és que no n’entra més i que amb unes petites galledes n’evacuem una petita part. Amb això ens mantenim vius mentre esperem que algú ens vingui a rescatar. Però quan la finalitat de la vida és sobreviure no hi ha lloc per a la felicitat. Ni per als projectes d’una mínima ambició. Les nostres alegries només poden prendre una forma onírica (quan ens en sortim farem això o allò) o alimentar-se de les petites coses (els gols de Christian Stuani a l’últim minut dels partits). Però això no és vida. Ens cal un milionari valent.

Una reaparició

Tot i que ell ho nega, en aquesta reaparició de l’editor en l’òrbita perica hi ha qui ha vist un possible interès de la família Lara de tornar a ser protagonista dins de l’Espanyol. No ho crec. El moment clau en les relacions d’aquesta història el trobem molt abans de la venda de les accions dels Lara. Concretament, el mes d’agost del 1995, quan el que hauria estat un gran president de l’Espanyol, Fernando Lara, va tenir un accident mortal tornant del Ciutat de Barcelona. Aquell tràgic accident, a banda de -sobretot- ser una desgràcia per als que l’estimaven, va marcar la història contemporània de l’Espanyol. El Rubicó, el nas de Cleopatra. Tot hauria estat diferent.

Hi ha, però, un aspecte que és tan o més preocupant que la nostra situació econòmica: els interessos polítics que hi ha al darrere de l’oposició a Collet. “Genètica perica”, a qui Lara elogia, vol que l’Espanyol sigui allò que els nostres enemics diuen que som. Una representació d’Espanya en aquesta Catalunya cada dia menys espanyola. I aquí Lara s’hi podria sentir còmode. El problema és que els que desvinculem la nostra militància perica de qualsevol identitat política (la majoria) ens sentiríem expulsats del club. I, en aquestes condicions, ni el més gamarús dels milionaris estaria disposat a posar ni un euro.

stats