Muguruza enamora Wimbledon amb el seu tenis valent i agressiu

BarcelonaPel camí s'ha carregat, entre d'altres, la danesa Wozniacki (quarta ronda), la suïssa Bacsinszky (quarts de final) i la polonesa Radwanska (semifinals). Una actuació magnífica en la curta carrera de Garbiñe Muguruza, que està demostrant unes enormes capacitats per a l’herba de Wimbledon. Tan enormes que li han permès arribar a la final londinenca, la primera de Grand Slam del seu palmarès. “Ho té tot per jugar molt bé en aquesta superfície”, reconeix Alejo Mancisidor, el seu tècnic, que forma part del grup, juntament amb Carla Suárez i Xavi Budó, que fa temps que entrena a Barcelona.

56 pujades a la xarxa i un total de 57 cops guanyadors, amb 7 serveis directes, és el resum numèric del duel contra l’alemanya Kerber, que va tenir 9 pilotes de set en un primer parcial que Garbi es va endur per fe i sobretot per joc (14-12 en el desempat). Va ser el primer gran partit, en tercera ronda, on es va veure que podia ser el seu torn. “Ha estat sens dubte el meu millor partit sobre herba; m’hi estic acostumant”, amenaça la tenista d’origen veneçolà i criada a la capital catalana. “Em costa acotar-me perquè tinc les cames molt llargues [fa 1,83 m], però estic satisfeta de com ho he gestionat”, resumia després d’enfrontar-se a una especialista amb un cop ideat per a aquesta superfície, una bola curta i baixa que obliga la rival a dirimir un dilema: ser o no ser agressiva. Muguruza va decidir ser-ho, i amb valentia és com va remuntar el primer set i com va sentenciar en el tercer.

Precisament l’agressivitat i la potència defineixen el tenis de Garbiñe, criada en la terra que ha donat tants campions aquí però educada sobre unes condicions innates que ha de sustentar a partir de l’atreviment. Des de l’any passat, aquest deixar-se anar li ha reportat un enorme salt en confiança i prestacions que l’han consolidat en el top 30 del món i en disposició de derrotar qualsevol. A Wozniacki, ja l’havia vençut abans dos cops, i la número u, Serena, que serà la seva rival en la final, ja ha caigut derrotada a mans d’una jugadora que el 2013 va entrenar asseguda i colpejant sense contemplacions per deslliurar-se de la ràbia per la inoportuna lesió al turmell dret que, sense haver fet vint anys, va comprometre la seva evolució.

“És el tenis del futur i estic en el camí”, segella Muguruza, de 21 anys, que està demostrant que el risc guarda premi. El seu joc és portar la iniciativa i buscar el cop guanyador, però té una clara conseqüència: cometre errors. I una missió més cristal·lina: aconseguir que el percentatge entre els errors i els encerts li sigui favorable. “M’hi vaig haver d’acostumar, perquè aquí la mentalitat és més de lluitar i passar moltes pilotes –relata una jugadora que ja fa temps que hi veu el costat positiu–. Abans m’enfadava molt quan fallava, però he après a assimilar-ho. Puc fallar, però sé que puc guanyar molts més punts per jugar així”. Ser valenta i dominadora, dur les regnes del joc, no dependre de l’altra. Un tenis desafiant amb una mentalitat guanyadora. La combinació que defineix les grans campiones.