HOQUEI SOBRE PATINS

Un gegant lluitant pel seu futur

Sis cops campió d’Europa, l’Igualada viu angoixat pels deutes però vol seguir a l’OK Lliga

“Quan era petit m’havia de quedar assegut a terra perquè no hi havia lloc a la graderia. Abans el pavelló s’omplia cada partit, tothom animava”, recorda amb nostàlgia César Vives, o Tety, com li diuen els seus companys d’equip. El Tety, de 21 anys, en fa disset que es va posar els patins per primera vegada i des de llavors no ha deixat de patinar amb l’Igualada HC. Poder vestir cada cap de setmana la samarreta del club que l’ha vist créixer és un premi. La mateixa samarreta que Jaume Llaverrola, Santi Carda, David Cáceres i Guillem Cabestany, entre d’altres, lluïen quan el Tety tot just veia els partits des del terra de la graderia i “somiava sortir algun dia a la pista i veure tota aquella gent animant-lo”.

El 30 de novembre del 1999 l’Igualada aixecava l’últim títol del seu palmarès, la Copa Continental contra el Liceo. Disset anys després, les coses han canviat molt a la capital de l’Anoia. En aquella època el club disposava d’un pressupost anual de 600.000 euros i no hi havia problemes per trobar patrocinadors. El fet de tenir Francesc Fontanelles, mecenes del poble, a la presidència (1992-2006) i la bona relació amb els diferents governs municipals d’Igualada de la dècada dels 90 i la primera meitat dels 2000 van fer que el club gaudís de la via “política” per accedir als principals patrocinis, com Ceràmica Sant Genís, Kembo, Hormipresa i Proinosa.

Després de la mort de Fontanelles, l’agost del 2006, el pressupost del club es va anar reduint any rere any fins als menys de 300.000 euros de què l’entitat disposa actualment. Els equips de la base poden anar competint gràcies a l’estructura del club, però el problema són els 55.000 euros que costa inscriure el primer equip a l’OK Lliga i a les competicions europees. Enguany el deute del club és de 64.000 euros, la quantitat que aportaven la temporada passada els dos principals patrocinadors, Calaf Grup i Buff. Un deute que quan Manel Burón va arribar a la presidència l’any 2010 era de 141.000 euros. Per tant, s’ha aconseguit reduir aquesta quantitat més de la meitat en set anys.

Durant el mandat de Burón s’ha anat trampejant aquest deute acabant les temporades anteriors amb superàvit, però el fet de tancar el pressupost de l’última campanya amb un dèficit de 15.000 euros (tot i que el deute només augmenta 3.000 euros, ja que els 12.000 restants es van pagar en el transcurs de la temporada passada) i la frustrada recerca de nous patrocinis han encès totes les alarmes. D’aquí que en l’última assemblea sorgís de la pregunta d’un soci la possibilitat de vendre la plaça d’OKLliga si al final de la temporada no s’aconsegueix cobrir aquests 64.000 euros. Una plaça per la qual el president assegura que ja van rebre dues ofertes fa uns mesos: l’Alcobendas i la renascuda secció de l’Espanyol són, segons La Veu de l’Anoia, els dos clubs interessats. Burón, però, assegura: “La venda de la plaça és una opció que mai ens hem plantejat fins ara”.

Per acabar de complicar-ho més, la subvenció municipal també s’ha anat reduint al llarg dels anys, fins als 23.000 euros actuals. Lluny dels 45.000 euros que rep el Noia (en un municipi, Sant Sadurní, amb poc més de 12.000 habitants), o de clubs de ciutats similars a Igualada, com els 120.000 euros de l’Alcoi i, fins i tot, els 70.000 del Vilafranca, que aquest any competeix a nacional espanyola (Segona Divisió). Des del club tampoc preveuen renunciar a la plaça de la Copa CERS (la segona competició continental), ja que jugar a Europa “és un al·licient per als jugadors”. De les últimes 29 temporades, només en una l’Igualada s’ha quedat fora de les competicions europees. Una dada que demostra la grandesa d’un club que va arribar a ser considerat el millor equip del món amb les sis Copes d’Europa guanyades a la dècada dels 90 (92-93, 93-94, 94-95, 95-96, 97-98 i 98-99).

Nostàlgia d’un passat gloriós

El mític equip hexacampió d’Europa rebia cada cap de setmana la resposta de tota una ciutat que omplia les 2.500 localitats del pavelló. Anar a les Comes s’havia convertit pràcticament en una litúrgia per als igualadins. L’hoquei era el símbol d’identitat de la ciutat. Aquesta implicació de la població, però, també s’ha anat diluint a mesura que l’equip deixava de competir pels títols. “Cada vegada el club representa menys per a la ciutat”, reconeix el Tety, resignat.

La pobra entrada en els primers dos partits a les Comes, davant del Vic i el Voltregà (només 300 persones), és la clara demostració que els igualadins han perdut, en certa manera, la seva identificació amb el club. És per això que des de la directiva s’estan engegant diverses campanyes i projectes perquè la ciutat es torni a enganxar a l’hoquei. El president, a més, demana la col·laboració del teixit empresarial del municipi: “Necessitem més implicació de les empreses per poder tirar endavant això”.

El capità, Elagi Deitg, agraeix tota la feina que la directiva està fent per sortir-se’n i assegura que “el compromís de l’equip amb el club no ha defallit mai”. De fet, la temporada passada, quan pitjor anaven les coses, esportivament i econòmicament parlant, va ser quan l’equip va treure més punts. El jove porter, de 25 anys, va arribar al club fa sis temporades procedent del Vic amb “el gran repte de defensar la mateixa porteria que anys enrere havien defensat dos dels millors porters de la història, Carles Folguera i Jaume Llaverola”.

Mirar cap al futur

Malgrat tots els problemes, el capità es mostra esperançat i no s’imagina una OK Lliga sense l’Igualada: “Sempre penses que ets en un club gran, a l’espera que arribi alguna recompensa per a tots els jugadors d’aquesta nova etapa que lluitem per tornar a posar el club i la ciutat al lloc on es mereixen”. Un club i una ciutat que el porter vigatà reconeix que ja s’han convertit en casa seva.

L’Igualada s’ha d’adaptar a les noves circumstàncies de l’hoquei patins, en les quals ja no existeix l’abundància econòmica d’èpoques pretèrites... ni els mecenes, ni les grans subvencions i, amb prou feines, els patrocinadors. Tots aquests factors conflueixen en la davallada que ha patit l’hoquei durant els últims anys, que l’ha portat a l’amateurisme instal·lat en gairebé tots els clubs de l’OK Lliga, a excepció del Barça, el Liceo i el Reus.

A Manel Burón li ha tocat viure aquesta època de canvi. “Fer la transició sempre és complicat. Quan vens de l’abundància, la dificultat recau a saber adaptar el club als ingressos que actualment és capaç de generar”, explica el president, que assegura que és el quart club amb menys pressupost de l’OK Lliga. De moment, l’equip ha sumat dues derrotes en cinc jornades, amb dos empats i un triomf.

La pràctica absència de l’hoquei patins a la televisió, en contrast amb la presència, a vegades desmesurada, d’altres esports ha contribuït a augmentar una davallada d’un esport que no és atractiu per la televisió. “L’hoquei és un esport que t’atrapa en directe, t’enganxa per la pista”, afegeix el capità. Així com l’hoquei del mític equip capitanejat per Santi Carda va enamorar Tety Vives quan només tenia tres anys, ara ell i els seus companys són els que volen tornar a enganxar la ciutat per posar l’Igualada allà on es mereix, entre els grans d’aquest esport.