De la glòria olímpica als deutes pendents

BarcelonaEls Jocs d’Hivern de Pyeongchang enceten avui les llargues jornades de competició. Fins al 25 de febrer, i en quinze disciplines, els millors esportistes del món de la neu se citen amb l’objectiu de conquerir l’esglaó més alt del podi.

Mikaela Shiffrin (esquí alpí)

Al ritme de les grans llegendes

L’or més jove en l’eslàlom dels Jocs (a Sotxi, amb 18 anys) es presenta com la gran favorita per convertir-se en la primera de la història que el reedita. I entremig de les dues cites olímpiquesla nord-americana ho ha guanyat gairebé tot (en eslàlom). L’únic que se li va escapar va ser la Copa del Món fa tres temporades, coincidint amb problemes d’ansietat per la difícil gestió emocional de l’èxit. Un rendiment superlatiu que l’ha dut a voler brillar en la resta d’especialitats. El resultat, el curs passat va aconseguir la general de la Copa del Món, que també lidera aquest any.

La comparació amb Vonn, per tant, és inevitable, però una dada evidencia la seva magnitud: quan va debutar a la Copa del Món, Mika va trigar 8 proves a fer el primer podi; Lindsey, la que du més victòries de la història, en va necessitar 44. Ella, mentrestant, viu cada baixada com una cançó. “Escolto com un ritme i quan coincideix amb cada gir, de sobte noto l’energia”, explica. Possiblement sigui la música que impulsen les llegendes.

Lindsey Vonn (esquí alpí)

La il·lusió, tres greus lesions després

Amb 33 anys la nord-americana afronta els quarts Jocs, vuit anys després dels últims. A Sotxi no va poder disputar-los per una de les lesions que l’han perseguit en els últims temps. Especialment des del Mundial del 2013, en què es va trencar per primer cop els creuats del genoll dret. Amb tot, afronta la cita en plena forma després d’assolir, fa uns dies, el 80è triomf a la Copa del Món, que l’acosta al rècord de 86 del suec Stenmark. Una fita que, sense tants problemes físics, segurament ja hauria superat. Sobretot per la seva evolució, ja que fins aquell 2013 acumulava 17 títols de Copa del Món, incloses quatre generals. Des d’aleshores, només tres i, curiosament, mai cap en eslàlom, l’especialitat de Shiffrin, per a molts l’hereva natural de Vonn. Aquí, però, competeixen per elevar les seves carreres. Lindsay, de fet, té un compte pendent. Una esquiadora del seu nivell hauria de tenir més de dues medalles (plata i bronze, el 2010). El primer objectiu, però, ja l’ha aconseguit: recuperar la il·lusió de competir amb plenes garanties.

Mikaël Kingsbury (esquí d’estil lliure)

Totes les mirades en ell

En cada edició dels Jocs sempre hi ha dominadors absoluts de la seva especialitat que tenen pendent l’or. En esquí d’estil lliure, a Pyeongchang, serà el torn del canadenc Mikaël Kingsbury, de 25 anys. Des del 2011 no ha baixat del podi en Mundials (un or, una plata i dos bronzes), ha alçat tots els globus de cristall (títols de Copa del Món) en què ha competit i ha esdevingut referent indiscutible dels moguls (pista amb monticles que es baixa superant sots i dos grans salts). La puntuació es divideix per tècnica i girs (50%), salts (25%) i velocitat (25%). “No poso el focus en l’or. Si he guanyat tant és perquè em centro en la meva feina sense pensar en resultats”, sentencia. Ell, com a jove espectador dels Jocs de casa, a Vancouver el 2010, es va convèncer que volia ser el millor mentre veia guanyar un dels seus ídols, el també canadenc Alex Bilodeau. Qui curiosament, quatre anys després, reeditant títol va evitar el triomf de Kingsbury, finalment plata a Sotxi en la seva primera cita olímpica.

Sven Kramer (patinatge de velocitat)

El repte de l’holandès volador

Quan s’enceta una cita olímpica s’exagera amb reis i reines, però si n’hi ha un a qui l’apel·latiu li escau, és a Kramer, de 31 anys, líder indiscutible del patinatge de velocitat. I l’evidència és que ha guanyat nou dels últims onze campionats, tant Mundials com Europeus, d’ all-around (puntuació en totes les distàncies). Tanmateix, les proves que més domina són els 10.000 metres (plata a Sotxi) i sobretot els 5.000, múltiple campió del món (8) i on podria esdevenir el primer que assoleix tres ors seguits en una mateixa prova.

Amb set medalles olímpiques (3 ors, 2 plates i 2 bronzes), però, és a dues de superar el rècord (9) de l’alemanya Pechstein. Un repte per a ell, orgull d’un país que n’és bressol per condicions naturals (els canals congelats a l’hivern en permeten la pràctica) i, en el seu cas, per tradició i talent. Ell neix a Heerenveen (amb pista oficial) i el seu pare va ser olímpic, però en edat júnior va haver d’escollir. Corria en bici i va ser subcampió estatal de contrarellotge rere Robert Gesink, avui professional. Kramer es va decantar pels patins, i no es va equivocar.

Martins Dukurs (‘skeleton’)

Quan l’or olímpic és l’última frontera

Als Jocs de Vancouver, el 2010, es va quedar a 7 centèsimes de l’or en una batalla èpica amb el local Jon Montgomery, que duia set anys entrenant en l’escenari de la prova de skeleton. Un avantatge que el canadenc va saber explotar, tot i que, conscient del seu rival, va arriscar en cada baixada. En l’última, la quarta, va firmar el rècord de la pista per passar la pressió a Dukurs, que en una corba va sortir del traçat i va haver de conformar-se amb una plata que repetiria a Sotxi. Ara, amb 33 anys, disputa els quarts Jocs, igual que el seu germà gran, que, com passa sovint en sagues familiars, ha vist com el petit el deixava enrere després que, durant la formació, fos la inspiració per superar-se. El pare, antic professional del bobsleigh i tècnic de skeleton, els va transmetre la seva passió i ha vist orgullós com els seus nois repetien posició els dos últims Jocs (Martins, segon; Tomass, quart). El petit, però, campió de 8 Copes del Món, 8 Europeus i 5 Mundials, és a un or de conquerir-ho tot.

Eve Muirhead (cúrling)

Una capitana amb aptituds innates

Nascuda a Perth, a Escòcia, és la prova evident que l’entorn defineix una carrera. Un dels bressols del cúrling, el pare ja va ser olímpic i els seus germans també competiran a Pyeongchang amb l’equip britànic. Aquests Jocs, però, seran els tercers d’Eve, de 27 anys, i hi defensarà el bronze de Sotxi, ja com a capitana ( skip ), la més jove de la història que es penja una medalla. La resta de campionats, mentrestant, els disputa com a escocesa, convertida el 2013 en la capitana també més jove que guanyava un Mundial. I és que els títols, podis i rècords de precocitat s’amunteguen al seu palmarès. Tots, mèrits que subratllen un talent que traspassa el seu esport. De jove, de fet, va estar connectada al golf, i era tan bona que tenia beques per estudiar als Estats Units i dedicar-s’hi, però es va decantar pel cúrling. “Vaig pensar que al golf no riuria tant”, diu. Potser per això també ha estat en quatre Mundials de Gaites. No se sap si hi anava tan preparada com als Jocs, però queda clar que va sobrada d’aptituds.

Jessica Diggins (esquí de fons)

El mèrit d’obrir i marcar el camí

En un país com els Estats Units, potència en gairebé tot, encara existeix alguna especialitat que no té campió olímpic ni masculí ni femení. És el cas de l’esquí de fons, on ara tenen una aspirant amb garanties. Una atleta de 26 anys que recorda com, de petita, el seu pare se l’enduia penjada a l’esquena quan sortien en família a fer raquetes per les muntanyes de Minnesota. D’allà li deu venir la passió a la somrient Diggins, orgullosa dels pares: “Em van ensenyar l’amor per aquest esport més enllà de la competició”. El tècnic de tota la vida, Chris Grover, l’ha acompanyat en el sacrificat camí a l’elit i amb la seva compatriota i amiga Kikkan Randall van tocar el cel. Amb el títol mundial del 2013 (esprint per equips) van firmar la primera victòria americana de sempre en la disciplina. Sotxi, un any més tard, li va venir una mica gran, però avui, després de diversos podis en Copes del Món i Mundials, la cosa és diferent. Randall, per cert, es retira aquí (35 anys), un altre motiu per seguir obrint camí.

Denise Herrmann (biatló)

El desafiament de superar-se a un mateix

L’alta competició és exigent però els èxits es mesuren, sobretot, per l’exigència que un mateix és capaç d’imposar-se. I en ocasions es tradueix en reptes allunyats de la zona de confort. L’alemanya Denise Herrmann, de 29 anys, ha decidit que vol convertir-se en la segona que guanya medalla en esquí de fons (bronze a Sotxi) i biatló.

Un canvi d’esport que va fer tot just el 2016, inspirada per uns entrenaments del 2012 que va organitzar la federació combinant les dues modalitats. Una facilitat per fer el pas, tot i que els mèrits són només seus. “Necessitava nous objectius”, diu. I els resultats confirmen que va fer bé seguint el seu instint. En aquesta segona temporada fent biatló ja ha guanyat tres proves de la Copa del Món i en tres de quatre disciplines se situa al top 10 de la general. Ara, als Jocs, és evident que per rendiment opta a medalla, però el més important és que, per caràcter, gaudirà amb l’oportunitat de fer història, sobretot d’escriure la seva pròpia història.

Francesca Lollobrigida (patinatge de velocitat)

De les rodes al gel, tot per un somni

Per fer realitat el somni olímpic, a vegades, un fa el que calgui. Com aquesta italiana de 27 anys, que va deixar els patins en línia (sobre rodes) en saber que estava lluny d’entrar al programa olímpic. Tot i que li ve de família (el pare manté el rècord mundial de 50 km) i era campiona del món (4 ors el 2013), va fer el salt al patinatge de velocitat fa poc més de quatre anys.

La decisió, però, implicava esforços. Amb només dues pistes per entrenar a Itàlia, l’alta despesa familiar la fa decidir viure, cada temporada, mig any a Heerenveen. Allà viu amb la seva germana, que també corre, però només ella serà a Pyeongchang. Amb un talent innat per patinar (amb pocs mesos ja va accedir a Sotxi, 23a en 3.000 m), la seva especialitat és la mass start (puntuen els tres primers de cada volta). Aquest any ja ha sigut campiona d’Europa i quarta als dos últims Mundials. Bons auguris per a la neboda neta de la famosa actriu italiana, que potser deixarà de ser l’única Lollobrigida reconeguda arreu del món.

Vic Wild (‘snowboard’)

Talent que s’inspira en les grans cites

El rider rus d’origen americà, de 31 anys, respon al curiós fenomen que sorgeix sovint a les grans competicions. Brillar quan més s’ha de brillar i, després, una llarga ombra d’incertesa. En el seu cas, potser inspirat per la història d’amor amb la russa també rider Zavarzina. S’enamoren el 2009, però tot fa un gir el 2011. La federació americana va retallar el pressupost per a l’snowboard i Wild va prendre una decisió. Es casen a Sibèria i demana la nacionalització per aprofitar, de pas, les bones condicions d’entrenament per a la celebració dels Jocs a Sotxi. Li atorguen el maig del 2012 amb un acord agilitzat pel mateix Putin, i ell, fill d’una de les primeres generacions que van créixer sense considerar Rússia com el gran enemic americà, va tornar el favor alçant, com a rus, dues medalles d’or. Avui aquells triomfs de Wild s’intueixen sorprenents, per la falta d’altres títols al palmarès, però ja se sap que un talent amb la mentalitat adequada en l’instant determinant és capaç de tot.