El gust de guanyar a Mestalla
BarcelonaNo és un titular escrit després del 2 a 3 del Barça a Mestalla, ni tampoc teclejat després de veure la reacció del públic i jugadors del València al penal assenyalat sobre Luis Suárez. A la primera part el titular ja havia pres forma perquè Mestalla té alguna cosa especial. Sobretot quan hi va el Barça. Quan baixen els catalans, afegeixo.
Més enllà de la dimensió futbolística que sempre tenen els Barça-València, hi plana la rivalitat entre països veïns -entre comunitats autònomes, em dirien els que ahir bramaven com bojos a la graderia-, on les diferències s’accentuen per eliminar qualsevol rastre de germanor i arrels compartides. I els ànims s’inflamen encara més si l’àrbitre no sap governar el partit, com ahir: cada decisió d’Undiano Mallenco era com tirar gasolina a un bosc ple de matolls ressecs a quaranta graus a l’ombra. València és un infern que ha patit sempre el Barça, els seus tècnics i jugadors, aficionats, i fins i tot periodistes. Mestalla devora.
La reacció de Messi, sempre fred, enviant a dida els aficionats locals que van tirar l’ampolla d’aigua a Neymar ho explica tot. L’argentí no desafia perquè sí, ja ho va patir en primera persona fa dos anys, quan també va rebre l’impacte d’una ampolla llançada des de la mateixa graderia d’ahir. En un món ideal Messi hauria d’haver evitat els insults que va proferir al públic. S’ha de saber estar per sobre dels brètols que acostumen a increpar des de la banda, de l’il·luminat sense neurones que va fer diana en Neymar. La ràbia de l’argentí, amb les pulsacions disparades pel que acabava de passar, va durar per sort uns segons. Va dirigir-se a Neymar, estirat sobre la gespa, i el va ajudar a aixecar-se per allunyar-lo de la zona on hi havia els radicals. Només falta que ara algú dins el club li recordi al brasiler que la pròxima vegada eviti celebrar el gol encarant-se amb l’afició rival. Així no dónes cap argument a ningú -que avui els llegirem i escoltarem- per justificar el llançament.
Però la devoció xe pel Barça va més enllà de l’última jugada. Es palpa en l’ambient des del primer moment. I, tot i que diferent, també la pateix el Madrid quan hi juga. És aquella legítima pretensió de voler convertir-se en un equip gran per mirar als ulls als dos gegants, i la frustració de no poder-ho fer gairebé mai. Mestalla és un camp especial, on als jugadors del Barça els encanta guanyar.
