La història ja té un altre capítol anomenat Serena Williams

BarcelonaFeia un any, just després del títol a Wimbledon contra Garbiñe, que Serena Williams perseguia els 22 Grand Slam de Steffi Graf. Però la pressió de la història i la seva pròpia exigència no li havien permès aconseguir un rècord d’una altra època. Les finals perdudes a Austràlia, precisament contra Kerber, i a Roland Garros, a mans de Muguruza, feien allargar l’ombra de l’infortuni de la petita de les Williams, que amb 34 anys afrontava la seva 28a gran final com a indubtable favorita. Tot i que molt aviat, superats els nervis inicials, l’alemanya Angelique Kerber va mostrar les credencials. No només en la final, en què va vendre cara la derrota (7-5 i 6-3), sinó també perquè és considerada com la número u del futur.

Avui, però, la número u és Serena. A tots els efectes. També pel nivell de les rivals. Perquè Kerber, com ja va deixar palès a Melbourne, s’ha endurit. Sustentada en un gran joc de fons, que sorgeix a partir d’una millorada fortalesa física, Kerber mantenia igualat el partit amb certa comoditat. Fins al 6-5, quan servia per forçar el desempat. Aleshores va dubtar i Serena ho va aprofitar.

Un servei imponent

La batalla mental, que fins aquell moment semblava decantar-se del costat de Kerber, finalment va caure del cantó de Serena, que es desfeia de la pressió rival a partir d’un servei devastador (13aces i un 88% de punts amb el primer). Cap altra el té tan dominant ni aparentment tan inexpugnable. Un recer que li permet afrontar rivals tan resistents com Kerber, que no va evitar d’anar a remolc i amb la perenne sensació d’haver de fer més que Serena per guanyar. Les seves opcions passaven per mantenir el servei i inquietar tan com podia la número u. El pas del temps afavoria Kerber, més preparada per contrarestar i jugar al desgast, però Serena, sempre disposada a portar la iniciativa, pressionava en la recerca d’un break que va arribar en el vuitè joc. En el novè, tancat en blanc, Serena va deixar-se caure a terra per celebrar un triomf, el 7è a Wimbledon, tan esperat com merescut.

Aixecant dos dits de cada mà escenificava l’objectiu pel que tan havia lluitat. Amb 22 Grand Slam iguala l’alemanya Steffi Graf en l’era Open (1968), però l’australiana Margaret Court en va aconseguir 24, sumant aquells aconseguits entre el 1960 i el 1973. Només són dos més i Serena, amb 5 títols dels últims 8 Grand disputats, ha demostrat tenir fam i tenis per estona.

Andy Murray, favorit contra Raonic

En la final masculina (15 h) l’escocès Andy Murray arriba sense mostrar fissures i amb una convicció elevada per l’exjugador Ivan Lendl, que torna a treballar amb ell. La figura del tècnic també és clau a la carrera del seu rival, el canadenc Milos Raonic, que va fitxar Carles Moyà per madurar. El triomf sobre Federer a les semifinals n’és l’evidència. “He jugat mentalment un dels meus millors partits”, deia. Raonic aspira a ser el primer jugador nascut als anys 90 que guanya una final de Grand Slam. Murray es va convertir el 2013 en el primer britànic a guanyar des del 1936.