DONA’M JOC

L’homosexualiat és una malaltia?

Una de les frases que vaig escriure a la columna de la setmana passada ( “La dona ha estat creada per Déu, de l’home per a l’home, bonica, amb formes que atraguin l’home”) em va fer pensar en un tema que tenim normalitzat i que hem optat per deixar-lo a l’ombra. És allò que, si no se’n parla, no existeix. Però jo en faré tot el soroll que pugui. El tema d’avui és l’homosexualitat en l’esport femení. Concretament, en el futbol. Segur que heu sentit -o fins i tot heu dit- frases com ara “Totes les futbolistes són lesbianes”, “Semblen nois”, “Tan atractiva, ¿com és que està amb una noia?”, “Li agraden les noies perquè les del seu equip segur que li han inflat el cap”.

Primer de tot vull que quedi molt clara una cosa: l’homosexualitat no és una malaltia. Tothom és lliure d’estimar i voler estar amb qui el (o la) faci sentir d’una manera especial. Per què us remarco això de la malaltia? Doncs perquè m’he trobat molts pares que no volen portar la seva filla a jugar a futbol perquè tenen por que es torni lesbiana. Aquí ja comença la història. ¿Tenim por de qui puguin estimar els nostres fills? Què és el que ens fa por, que estimin algú del mateix sexe o el que la gent del voltant pugui pensar, és a dir, com s’ho prendrà la societat?

Deixeu-vos estar de tonteries. Si la vostra filla s’ha d’enamorar d’una noia ho farà jugant a futbol o no, i si el que vol és experimentar ho farà de totes maneres. I per això vull que quedi molt clar que estar amb algú del mateix sexe no és un problema. Que tot parteix de l’educació que hem tingut. O què us penseu, que no hi ha nois que juguen a futbol o a qualsevol esport que no estan amb altres nois? Però s’ha decidit silenciar-ho, perquè si no en parlem podem fer veure que no passa, i així anem amagant coses sota la catifa fins que arribarà un dia que tot ens explotarà a la cara.

Un 6% de la població mundial és homosexual, o sigui que ja només per una qüestió estadística segur que hi ha algun homosexual en algun dels nostres cercles socials. I aquesta condició sexual no s’encomana com una grip, ni tampoc hi ha una pastilla ni cap tipus de teràpia que la curi, perquè no hi ha res a curar. Qui hauria de fer teràpia és la gent que pensa que el col·lectiu LGTBI en necessita, així que cal que comencem a obrir la nostra visió i entenguem que tots som diferents en moltes coses, ni millors ni pitjors. De fet, on hi ha diversitat hi ha molt més coneixement, se segueix creixent i s’aprèn més.

Continuo creient que l’educació és la base de tot i que som a temps de canviar les coses. No em rendeixo, espero que vosaltres tampoc ho feu. Farem un món molt millor. Segur.

Més continguts de