L’hoquei herba, un esport de cognoms amb tradició

Hi ha cognoms que marquen una vida. A Terrassa, si ets un Escudé, Freixa, Amat o Malgosa és gairebé impossible créixer sense un estic d’hoquei herba. Aquest esport ha arrelat al llarg del darrer segle en diverses famílies, que han seguit una tradició que va començar fa 106 anys. El 1911 un grup d’estudiants de l’Escola Pia buscaven un esport que els motivés. Van decidir que fos l’hoquei, i un d’ells, Antoni Escudé, va importar el primer reglament d’Anglaterra i va comprar material a la casa Williams de París. Un estic costava 6 pessetes, i una pilota 2,5.

L’Antoni, introductor de l’esport a Espanya, és el primer d’una dinastia que, encara avui, segueix estretament lligada a l’hoquei. El seu fill va participar, el 1952, en la fundació de l’Atlètic Terrassa, i quatre fills d'aquest últim van acabar sent internacionals. “L’esport era el nostre fort. A l’escola jugava a bàsquet, futbol i hoquei, però quan em coincidien dos partits dissabte al matí sempre triava l’hoquei”, explica a l’ARA un d’ells, el Nani Escudé (olímpic a Los Angeles 1984, Seül 1988 i Barcelona 1992), part d’una nissaga que ha reunit una vintena de membres al voltant d’aquest esport. “El nostre mestre era el meu germà gran, el Toni, que va ser internacional i ens deia als altres tres germans que agaféssim l’estic i juguéssim al pati de casa”, relata.

Dos dels nebots del Nani, l’Uri i el Santi Freixa, van seguir el seu camí a la selecció i a l’Atlètic. “Acabat de néixer, em van portar el primer estic, i dormia amb ell”, recorda el Santi, marcat des de ben petit per un altre dels seus tiets, el Xavi Escudé: “Un dia, en una pausa d’estudi, vam anar a fora i es va posar a fer dret i revés amb els peus quiets… podia estar minuts sense perdre el control de pilota ni deixar de mirar-me”. A casa dels Freixa feien cagar el tió amb estics. El mateix Santi, a més, bufava en cada aniversari les espelmes amb la samarreta de l’Atlètic posada. “Sense la meva família podia haver sigut la meva passió, però la manera com he viscut l’hoquei ve d’ells”, afirma.

“El meu avi va ser un dels fundadors de l’Egara el 1935. Els seus quatre fills van ser olímpics, i els meus cosins i jo vam jugar a aquest esport per tradició familiar”, diu el cosí segon del Santi, el Pol Amat i Escudé. Una llegenda de l’Egara i una de l’Atlètic, membres d’una mateixa família. Terrassa i l’hoquei són tan petits que en moltes famílies hi ha membres en diferents equips. “Les meves tres germanes es van casar amb un jugador del CD Terrassa, un de l’Egara i un de l’Atlètic, respectivament”, comenta el Nani. “Als àpats familiars era impossible desconnectar”, rememora.

Una altra família, l’Amat, ha aportat més de 60 de jugadors a l’hoquei. Entre ells, el Pere i el Jaume, olímpics per primer cop a Roma 1960. El Pol -millor jugador del món el 2008- va jugar cinc Jocs entre el 1996 i el 2012. Com el Nani i el Santi, jugava al pati de casa amb els germans. Per a cap d’ells, però, era forçat: “Mai hem tingut la sensació de pressió per jugar pel cognom, sinó per passar-ho bé”. El Nani, això sí, reconeix que “a la família Escudé és complicat poder triar esport”.

Formen part de 15 cognoms -com els Malgosa, Dinarès, Arbós, Ventalló i Oliva- que han arribat a aportar, entre tots, més de 40 jugadors olímpics. I molts d’altres que no han arribat a tant. “Els successors ho portaran a la sang, però els costarà més arribar: en aquella època no hi havia tants nens i nenes. Amb mi, al primer equip de l’Atlètic hi havia quatre Malgosa, tres Escudé i un Freixa, ara hi ha un Escudé i dos Malgosa”, diu el Nani. “Tinc bessons, però no crec que a Holanda visquin l’hoquei amb la mateixa intensitat com l’he viscut jo, anant a la Pia i a l’Atlètic”, sentencia el Santi. Tinguin continuïtat o no, els seus cognoms seran imprescindibles per entendre la història de l’hoquei herba català.