BARÇA

Una illa calenta en un mar de tranquil·litat

Només a l’estadi, i durant poca estona, es va viure un clima d’hostilitat contra el Barça i Catalunya
Una illa calenta en un mar de tranquil·litat / EFE

Última jugada del partit. El Barça té una falta a la frontal. Si Messi marca, el Barça guanya. Xiulets al Wanda Metropolitano, sensació de por, de pànic. Quan Oblak bloca la pilota, tothom respira alleujat. Ja ningú s’enrecorda de tot el clima que havia envoltat la visita culer al nou estadi de l’Atlètic de Madrid. El futbol acaba guanyant la batalla a la política, després d’un enfrontament tens a la graderia i amb el conflicte català com a rerefons.

No era res de nou. Simplement, era diferent. Perquè les visites dels blaugranes al Calderón sempre havien sigut calentes, com a mínim al principi. Només els gols visitants havien aconseguit calmar els crits hostils d’una graderia que veu en els blaugranes el reflex de la senyera. El canvi d’estadi ha canviat l’embolcall però ha mantingut les tradicions. L’estrena del Barça al Wanda Metropolitano només va tenir de particular el context polític a Catalunya i l’exhibició massiva de banderes espanyoles, sobretot al gol que ocupa el Frente Atlético. La resta va ser el mateix de sempre. Els crits de “ Viva España ”, les bufandes al vent, els xiulets a Piqué...

El partit va tancar una jornada estranya a Madrid, marcada pel pont del Pilar. La ciutat havia quedat deserta, impersonal. Només a l’estadi es va tenir la sensació real que allà hi passava alguna cosa. Però tot va ser més light del que molts missatges apocalíptics presagiaven. Hi va ajudar la crida a la calma dels tòtems matalassers, començant pel seu president, que havia demanat que el partit no es convertís en una manifestació sinó que únicament fossin 90 minuts de futbol.

L’estadi respira la modernitat que no tenia el Calderón. El Wanda Metropolitano -el que en realitat havia de ser l’estadi olímpic de Madrid i que s’ha acabat convertint en un camp de cinc estrelles- està totalment tancat i amb coberta per als espectadors. Per això, la sonoritat és encara superior. Els crits ressonen més i els aficionats, periodistes i futbolistes han pogut acomiadar-se per fi del clima gèlid del costat del Manzanares que t’obligava a bellugar-te per no acabar convertit en una estàtua de gel. Potser aquesta comoditat va ajudar a rebaixar el grau de tensió. Això, però, no se sabrà fins que es compari amb nous duels en camp matalasser.

Ahir l’ambient va ser inconstant. Es va accelerar a mesura que avançava el partit i arribava a la cota més alta quan Correa marcava el gol local. De menys a més i de més a menys. A la segona part, les ocasions del Barça van convertir l’hostilitat en pànic, fins al punt que Piqué, assenyalat amb el dit des del primer minut i xiulat a cada intervenció, deixava de ser protagonista. Els espectadors es van oblidar a la segona meitat de si s’havia mostrat partidari del dret a decidir de Catalunya o si havia anat a votar l’1 d’octubre en el referendun ilegal. Fer força perquè el Barça no acabés guanyant era la prioritat principal.

Fins i tot el Frente Atlético va prioritzar la pilota a les urnes, i això que els radicals matalassers havien sigut els encarregats de posar color a les graderies repartint unes 800 banderes espanyoles. Les van deixar col·locades en alguns seients de l’estadi perquè els seguidors les trobessin en arribar. Unes banderes que també van anar de baixa a la segona meitat. Al tram final, els espectadors van deixar de mostrar-les, però ningú se’n va descuidar cap a la graderia. Totes a la butxaca i cap a casa. Sembla que amb el Procés els costums més nostrats dels catalans s’han encomanat.

Del Procés en si, se’n va parlar poc en un dia que, si no hagués sigut pel partit, hauria sigut la mar de tranquil a la capital de l’Estat. Madrid es va llevar tranquil. Feia sol i bona temperatura. Es notava que era un dissabte de pont. Els carrers estaven menys transitats i els bars treballaven a mig gas. A primera hora, els cafès i esmorzars se servien amb el canal 24 hores de TVE de fons. Les notícies parlaven de Catalunya a un volum moderat entre la indiferència dels clients, centrats en les seves coses, en les seves converses. I no semblaven pas de contingut polític.

La temperatura pujava amb el pas del dia. Alguns edificis, pocs, tenien penjades banderes espanyoles al balcó i els venedors xinesos les exhibien als aparadors buscant clientela. Per les principals avingudes no hi passejava gaire gent i la majoria de transeünts eren estrangers, fàcils de reconèixer per la motxilla i la càmera de fotos. En les hores prèvies al partit, Madrid seguia sent tan cosmopolita com sempre.

El camí cap al Wanda Metropolitano va ser llarg i tranquil. Costa arribar a l’estadi, una hora ben bona. Només als carrers es començava a respirar l’ambient de partit que no s’havia notat en tot el dia. No hi faltaven samarretes de l’Atlètic de Madrid en un públic majoritàriament jove que parlava de futbol, de les seves coses o simplement de com gaudeixen d’aquest cap de setmana llarg.

Es veien poques banderes espanyoles. Alguna de lligada a la cintura, i poca cosa més. Fins a l’esplanada de l’estadi no serien nombroses. Entre els aficionats s’hi colaven alguns seguidors del Barça, fàcils de distingir per la samarreta. Es barrejaven entre la indiferència dels matalassers, que feien com si no els veiessin. En total només n’hi havia uns 250, segons dades de l’Atlètic de Madrid. Per això, i perquè no s’esperava la presència d’aficionats problemàtics del Barça, el partit no havia sigut declarat d’alt risc.

La seguretat es reforçava a la sortida del metro. Policia nacional, furgonetes i cavalls. La imatge tradicional dels partits, accentuada, just al costat de la rampa per on havia d’entrar l’autobús dels jugadors del Barça. Però expliquen que finalment va fer una finta i va accedir al Wanda Metropolitano per una altra porta. Potser hauria sigut el moment més conflictiu. No ho sabrem pas. El cas és que no va passar res.